Liberalisme

La Libertat guidant lo pòble d'Eugène Delacroix (1830).

Lo liberalisme es un corrent de pensada que lausa la defensa dels dreches individuals, subjectius (isonomie, libertat, securitat, proprietat), dins lo linhatge de John Locke, al nom d'una vision fondada sus l'individú e la cooperacion volontària entre los umans. Emmanuel Kant ajustarà a aquela definicion, que la mai nauta valor observada dins un estat de drech, es la dignitat de la persona umana ; aquesta avent lo potencial d'èsser autonòm, d'èsser liure d'agir e de causir sos pròpris fins e es aquela concepcion espiritualista e idealista del liberalisme (dualisme o idealisme absolut) que prevalrà en Euròpa. Lo liberalisme tal coma definit per Locke es mai empiriste, mentre que lo liberalisme de Kant es mai idealista (deontologia, disciplina de la volontat). Atal, la pensada liberala pausa sul principi de la responsabilitat morala, de l'universalisme dels Lums, del liure arbitre e s'opausa a las doctrinas materialistas (marxisme, utilitarisme, edonisme, réductionnisme, scientisme, biologisme, posthumanisme…) e planistes.

Los liberals estiman que los èssers umans, èssers racionals, perfectibles e liures, possedisson de dreches fondamentals que cap de poder a pas lo drech de violar. En consequéncia, los liberals vòlon limitar las obligacions socialas impausadas per o poder e mai generalament lo sistèma social al profièch de la liura causida de cada individú. Lo liberalisme pausa sus un precèpte moral que s'opausa a la somission, d'ont resultan una filosofia e una organizacion de la vida en societat permetent a cada individú de gaudir d'un maximum de libertat, sustot en matèria economica. De fach, se los liberals son pas moralament relativistas, la repression lor sembla preferibla a la prevencion dins lo tractament del crimi, e aquel, en defòra de tot calcul utilitari e d'interès ; la moralitat supausa la dignitat umana, donc la libertat demòra la règla (Hegel, Principis de la filosofia del drech, §100-104). Pels liberals, la dicotomia dintra « liberalisme economic » e « liberalisme politic » es artificiala, permet de definir mai precisament çò qu'es la libertat aplicada a de domenis diferents.

Al sens larg, lo liberalisme lausa una societat fondada sus la libertat d'expression dels individús dins lo respècte del drech, del pluralisme e del liure escambi de las idèas. La satisfaccion e l'expression liura de l'interès de cadun permet una societat que valoriza las adaptacions melhoras. Deu jónher, d'una part, dins lo domeni economic, l'iniciativa privada, la liura concurréncia e son corollari l'economia de mercat, e d'autra part, dins lo domeni politic, dels poders politics enquadrats per la lei liurament debatuda, e dels contrapoders. Aquò supausa idealament un estat de drech ont son respectadas las minoritats fins a la mai pichona, l'individú ; l'Estat essent pas que lo garant d'aquel respècte e devent tornar dels comptes de son accion. Aquela posicion teorica implica lo respècte del pluralisme e una adaptacion a las evolucions socialas.

Al liberalisme classic fondat mai sus la libertat coma drech negatiu (proteccion contra la coercicion dirècta del sobeiran), s'opausa de còps lo liberalisme social fondat sus la libertat coma drech positiu (proteccion exigida del sobeiran contra la misèria materiala o la pression morala comunautària, quiti a acordar al sobeiran un drech de coercicion sociala a aquela fin). Atal lo liberalisme se pòt manifestar de divèrsas faiçons, de còps opausadas. Lo liberal pòt èsser segon lo cas lo qu'exigís d'Estat que copa un tradicionalisme religiós o social opressor per l'individú (casta, estatuts, discriminacions e privilègis…), lo que defend la libertat de practicar una religion o una tradicion, lo que demanda que l'Estat intervenga per tornar una vertadièra capacitat d'accion economica (bridada per un monopòli, la pauretat, la manca d'educacion, de crèdit o autre), o encara lo que s'opause a l'intervencion del poder (dins lo respècte de l'iniciativa privada, de la liura concurréncia, de l'egalitat de tractament…).

Los limits a fixar a l'accion de l'Estat, aital coma las modalitats de l'accion publica, sustot als ròtles respectius de l'accion administrativa e de la lei, son donc subjèctes a debat a la popa meteissa del liberalisme. La màger part dels liberals considèran que l'accion de l'Estat fa besonh a la proteccion de las libertats individualas, dins l'encastre de sas foncions regalianas, e nombre d'entre eles (coma Adam Smith, Raymond Aron, Karl Popper o Benedetto Croce) accèptan e quitament recomanden d'unas intervencions de l'Estat dins l'economia, sustot en matèria de contraròtle e de regulacion. A l'opausat, los libertariens de tendéncia anarcho-capitalista refusan a l'Estat tota legitimitat dins qualque domeni qu'aquel siá.

La « gloriosa revolucion » anglesa de 1688, la revolucion americana e la revolucion francesa de 1789 son en partida las consequéncias concrètas de reflexions liberalas sul plan politica.

Los pensaires liberals se reclaman de l'eretatge de la pensada antica e medievala. Pasmens, es a partir dels XVII^e – XVIII^e sègles que lo liberalisme se desvolopa a l'entorn de d'unes pensaires, dont Locke, Montesquieu, Turgot, Kant e Adam Smith.

Concèptes centrals

Origina e usatge modèrn del tèrme

L'estatua de la Libertat a Nòva Iòrc.

L'adjectiu liberal existissiá abans lo neologisme liberalisme. Lo tèrme liberal designava de per abans sustot las arts liberalas. Lo neologisme liberalisme es fargat per un partit dels liberals al Parlament en Espanha en 1812. Lo mot liberalisme fach dins la lenga francesa son aparicion a la debuta del XIX^e sègle. S'o tròba jos la pluma de Maine de Biran tre 1818 qu'o definís coma « una doctrina favorabla al desvolopament de las libertats ». Lo mot dintra en 1823 dins lo Diccionari universal de la lenga francesa o dins lo lexic de Pierre-Claude-Victor Boiste.

Als Estats Units e en Euròpa, se considèra que los liberals defendon d'idèas progressistas : la democracia, lo drech e lo mercat van pacificar las costumas e melhorar las societats umanas. Los liberals son, amb los socialistas, dels eretièrs dels Lums e partejan lor optimisme antropologic ; aquò los plaça a l'esquèrra o al centre de l'escaquièr politic. La libertat essent considerada coma sinonim de l'egalitat de drech, los liberals meton alara l'accent sus la libertat de costumas e los dreches civils. En economia sustot, lo qualificatiu « liberal » servís a designar una persona favorabla a la libertat d'entreprene, a la proteccion de la proprietat e a la limitacion del pes de l'Estat. Las personas qualificadas de neoliberals son en fach dels neoclassics, dont los representants mai celèbres son sustot Friedman.

Concèpte de dreches naturals, fondament del liberalisme

Declaracion dels dreches de l'òme e del ciutadan, interpretada coma un rampèl del drech natural.

Lo fondament de la pensada liberala pausa sul drech e en particular sul drech natural. Segon aquela teoria, cada èsser uman es sol mèstre d'el meteis e possedís de dreches fondamentals e inalienables que resultan de sa simpla existéncia e son inerents a la natura umana, independentament de las estructuras socialas dins las qualas es inserit. Aqueles dreches son lo drech a la libertat d'expression, la libertat de circulacion, lo drech a la proprietat privada, la libertat de reünion o de causir son mestièr. De drech a la vida resultan lo drech de legitima defensa contra tota agression, lo drech a la securitat e lo drech de resisténcia a l'opression. Existís una concepcion classica del drech natural, defenduda pels liberals-conservators e pausant sus la libertat positiva.

La definicion de la libertat individuala es la de l'article 4 de la Declaracion dels dreches de l'òme e del ciutadan de 1789 :

« la libertat consistís a poder far tot çò que nòtz pas als autres : atal, l'exercici dels dreches naturals de cada òme a pas de bòrnas que las qu'asseguran als autres membres de la societat la gaudença d'aqueles meteisses dreches. »

D'unes filosòfs dels Lums li preferisson la definicion seguenta :

« la libertat es l'autorizacion d'obesir pas a cap d'autra lei exteriora qu'aquelas a las qualas ai pogut balhar mon assentiment. »

— Kant, nòta de la 2^e seccion de Vèrn la patz perpetuala

La libertat se tradutz pel drech per cadun d'agir coma o decidís per tal de perseguir sos objectius nets per sos mejans nets, d'escambiar, de s'associar e de contractar liurament, de s'exprimir liurament e de causir liurament sas fonts d'informacion.

Lo drech de proprietat es lo drech per cada individú de dispausar a son agrat de fruch de son activitat e de las riquesas qu'a creadas o aquesidas de faiçon legitima, aital coma de s'apropriar tota causa (per exemple l'espaci qu'ocupa o l'aire que respira) qu'es pas ja la proprietat d'un autre individú. Aqueles dreches an un caractèr universal. Son aplicables a totes los èssers umans, a cada moment e en tot luòc, çò que fonda l'egalitat en drech.

Un drech natural se distinguís d'un drech positiu en çò que son exercici supausa pas res pertocant l'accion d'autras personas e que resulta pas d'una definicion legislativa. « Personalitat, Libertat, Proprietat […] son anterioras e superioras a tota legislacion umana. » (Bastiat)

La tèsi liberala e modèrna dels dreches naturals es largament desvolopada per John Locke, puèi sustot per Immanuel Kant. D'aquela teoria es eissida la concepcion modèrna dels dreches de l'òme qu'a fornit istoricament una partida de la justificacion ideologica de la revolucion americana e de la Revolucion francesa.

Pasmens, la teoria dels dreches naturals es estat vigorosament contestada per Jeremy Bentham e John Stuart Mill. Segon aqueles dos autors, los principis del liberalisme ressortisson pas al respècte de dreches naturals dont Bentham e Mill nègan d'un autre costat l'existéncia, mas a la contribucion de la libertat a nòstre bonaür. Dins la logica utilitariste, dont las tèsis defendudas son materialistas, una societat urosa es una societat liura ont cadun viu coma l'ausís tant qu'aquò nòtz pas als autres (Bentham, Beccaria, Helvetius…) ; pasmens, la libertat umana es considerada coma un mejan en vista de perseguir una fin superiora : lo bonaür collectiu e material. Es lo principi de non-nuisance desvolopat per J.S. Mill dins son De la libertat. L'utilitariste pensa donc que las societats liberalas son las que maximizen nòstre bonaür.

Se vei d'aquí enlà ont se situa la diferéncia entre l'escòla liberala dels dreches naturals dont Kant es un dels representants mai marcants, e lo liberalisme utilitariste. L'utilitarisme admetrà per exemple lo sacrifici de d'unes al bonaür del mai grand nombre mentre que lo liberalisme d'obediéncia kantiana (la deontologia) tendrà la dignitat umana per sacrada puèi que lo respècte absolut de la persona umana es exigida per la rason pura. La question se pausa alara de saber s'una democracia liberala a lo drech d'enrotlar sos ciutadans quand es en dangièr. Fauta de considerar dels cases tals coma la guèrra, la teoria liberala dels dreches naturals se defend de pensar lo ròtle de l'Estat (dont la version extrèma libertarienne contèsta de rèsta la legitimitat) dins las relacions internacionalas.

Invèrsament, l'utilitarisme liberal pòt córrer lo dangièr grava de justificar los rasonaments del tip « la fin justifica los mejans ». Fins ont s'a lo drech de sacrificar lo bonaür de d'unes al bonaür del mai grand nombre ? O ben encara : i a plaça per l'eugenisme dins una societat liberala ?

Consequéncia etica del concèpte de drech natural

La morala liberala se pòt resumir per un sol precèpte : « Violaràs pas los dreches naturals d'un autre èsser uman ». Daissa cadun liure de causir sos pròpris fins, sos pròpris mejans, dins la mesura ont empacha pas los autres de ne far aitant.

Recipròcament, aqueles dreches implican d'obligacions que forman lo nuclèu d'una morala personala e exigenta (Kant, Critica de rason practica). Implican, al nom de la dignitat umana, la defensa de tota agression contra l'integritat de la persona, del murtre, del panatòri e de l'esclavatge jos totas lors formas, e de tota forma de dictatura. Comandan la tolerància al respècte de las idèas, de las cresenças e dels actes dels autres.

Tirat d'aquí, lo liberalisme prescriu pas cap de comportament particular al nivèl individual. Considèra que las religions son fòra de son domeni. De faiçon mai generala, se limita a defendre, levat cas per fòrça màger, l'usatge de la constrencha en matèria religiosa, politica e economica. La nocion de responsabilitat, inseparabla de la libertat e de la proprietat, supausa que cada persona deu suportar las consequéncias de sas accions, bonas o marridas, en son arma e consciéncia. La consciéncia morala es justament la condicion de la libertat e de perfectibilitat umana : se la morala èra relativa o inexistenta, alara las autras se poiriá legitimament rendre mèstre de nòstras accions, nos impausar sas vistas e donc, restrénher nòstra libertat (un pauc coma o fariá un parent de cap a sa mainatja). Es tanben una compausanta de la securitat de las autras.

La nocion de libertat es ligada a la d'egalitat en drech : la libertat dels autres implica de lor reconéisser los meteisses dreches que los que nos acordam. Pels liberals, totes los èssers umans devon èsser tractats coma d'egals qualas que sián lors diferéncias.

Lo liberalisme es pas l'anomia o l'immoralisme ausits coma abséncia de règlas de dreches. Lo drech es format d'una part pel drech natural, e d'autra part pel drech positiu qu'es lo produch dels contractes passats entre los individús.

Drech natural, fondament del drech positiu

Lo drech positiu se distinguís del drech natural. Es l'ensemble de las règlas e nòrmas legislativas establidas pels èssers umans. Solament, segon la teoria liberala del drech natural, lo drech positiu se deu prémer los principis del drech natural. Aquò significa que las leis devon respectar los dreches fondamentals e naturals dels individús.

Hegel explica que lo drech natural es abstrach. S'agís d'aquí enlà, de balhar una realitat materiala al drech.

Los positivistas regètan pasmens aquela concepcion liberala dels dreches fondamentals.

Los liberals classics se mesfisan de l'Estat e fan mai fisança als còsses intermediaris.

Istòria

Precursors del liberalisme, de l'Antiquitat a la Renaissença

L'umanisme de la Renaissença modifica prigondament la definicion del rapòrt de l'òme a la creacion, al poder, a l'educacion o al religiós. Enva del quitament dels protestantismes, opausant la Providéncia al liure-arbitre. La fidelitat a l'òrdre de la tradicion es remesa en causa per la Reforma al profièch de l'arbitratge de la rason de l'individú esclairat. La religion ven alara un afar privat, çò que favoriza son declin dins l'organizacion politica de l'occident.

Leo Strauss considèra que lo liberalisme modèrn tira sas raices de la pensada filosofica antica. Socrates es lo primièr a formular oficialament d'idèas liberalas.

L'escolastica de l'Escòla de Salamanca prefigura lo liberalisme (XVI^e sègle) fasent obligacion morala al sobeiran de respectar los dreches fondamentals de cada èsser uman al motiu de sa natura de creatura de Dieu, dotada de rason, o mai ancianament per las cartas medievalas (talas la Magna Carta) introdusent de dreches fondamentals dont lo respècte es exigit del sobeiran, o encara per d'unes pans de la filosofia tomista, eles meteisses precedits pel principi de justícia naturala d'Aristòtel .

Tre lo XVI^e sègle, los filosòfs de l'escòla de Salamanca tornan formular la nocion de drech natural eretada d'Aristòtel , dels estoïcs, de Ciceron e de Thomas d'Aquin, e ne dedusisson los principis de sobeiranetat del pòble e de separacion dels poders. Dins lo domeni economic, justifican^[Coma ?] la proprietat privada, la liura circulacion de las personas e dels bens e defendon^[perqué ?] lo liure mercat.

Liberalisme classic del XVII^e al XVIII^e sègle

Las teorias politicas de John Locke son demest las que fondèron lo liberalisme.

Los filosòfs coma Spinoza fan de negacion del liure arbitre, de la necessitat e del determinisme, los ressòrts de l'existéncia umana amb la tòca de los tirar a l'influéncia culpabilisante de las Glèisas.

La pensada liberala se bastís entre lo mièg del XVII^e sègle e lo mièg del XVIII^e sègle, jos l'impulsion dels filosòfs dels Lums, en oposicion a l'absolutisme politic legitimat per de concepcions religiosas. Los teoricians del liberalisme son nombroses e divèrses. Per ne citar pas que qualques unes demest aqueles reconeguts coma « grands pensaires liberals » a la naissença del liberalisme, s'evocarà John Locke al XVII^e sègle, Turgot o Smith al XVIII^e sègle. La diversitat de lors escriches se pòt pas comprene qu'en foncion del contèxt istoric amb lo qual èran en interaccion.

I a pas de libertat, per Montesquieu, que se « lo poder arrèsta lo poder ».

La data de las debutas formalas del liberalisme o de sas compausantas politicas, economicas o religiosas diferís segon los autors. De nombroses autors fan començar lo liberalisme amb la Letra sus la tolerància de John Locke (1689) que completa las raices preexistentas.

Atal, John Locke pausa çò que vendrà los fondaments de la filosofia liberala modèrna, amb la « estat de drech », en organizant e en desvolopant sos tèmas principals : teoria dels dreches naturals, limitacion e separacion dels poders, justificacion de la desobesissença civila, afirmacion de la libertat de consciéncia, separacion de la Glèisa e de l'Estat, amb sa Letra sus la tolerància de 1689, ont combatèt las doctrinas religiosas intolerantas.

Hume, Condillac e Montesquieu, els, desvolopan las consequéncias de lors posicions filosoficas liberalas dins los domenis politic e economic. Montesquieu (1689-1755), afrontant lo poder absolut de la monarquia francesa se preocupa alara principalament d'instaurar una separacion dels poders per tal de limitar los abuses del poder executiu del rei e garantir atal las libertats del Parlament e de la Justícia amb L'Esperit de las leis (1748). Articularà una pensada republicana e liberala, e defendèt atal « la vertut civica, l'amor de la patria e la libertat ». Aquela vertut es defenduda pels jacobins pendent la Revolucion francesa.

Parallèlament, amb lo desvolopament de la circulacion dels escambis en Euròpa, dels pensaires coma Turgot e Adam Smith, prenon suènh de restacar lors revindicacions per las libertats economicas a las raices filosoficas del liberalisme, de cap a l'administracion estatala alara plan potenta. Adam Smith demòra atal l'un dels principals teoricians del liberalisme economic en fondant una teoria economica segon la quala « los vicis privats fan lo ben public », una intuicion primièr desvolopada per Bernard Mandeville dins sa Faula de las abelhas. L'escòla liberala dicha « classica » se constituís alara coma una pensada coerenta englobant totes los domenis de l'accion umana estudiats a aquela epòca.

Lo liberalisme a exercit una prigonda influéncia sus mantuna revolucion granda e tradicions politicas — anglesa, americana, francesa — qu'an permés l'emergéncia de las « democracias liberalas ».

Dempuèi la « gloriosa revolucion » anglesa de 1688, per la quala los liberals angleses cacèron lo rei Jacme II, lo parlament anglés a instituït una republica e un regim representatiu, que s'inscriu dins la continuitat de la tradicion liberala anglesa qu'a perseguit gradualament los melhoraments de las libertats politicas (Magna Carta, Bill of Rights, Habeas còrpus) que faguèt d'Anglatèrra de l'epòca lo país mai liberal del mond. La via liberala en Grand Bretanha es donc nascuda de las particularitats del drech anglés e de l'istòria pròpria al país.

La mesa en plaça de las libertats novèlas en seguida de las gloriosas revolucions s'es introducha plan lèu dins lo domeni economic e a contribuït atal al desvolopament economic segon David Hume, important pensaire dels Lums escoceses. Voltaire, autre filosòfa liberal de la meteissa epòca, logava atal lo governament britanic : « lo comèrci, qu'a enriquit los ciutadans en Anglatèrra, a contribuït a los rendre liures, e aquela libertat a espandit lo comèrci a son torn ».

Adam Smith a teorizat las basas de l'economia de mercat.

Qualques decennias abans la Revolucion francesa, França se fondava sus mantun principi del liberalisme, amb lo ministèri Turgot, influenciat probable pel movement fisiocrata. Aquí perqué una partida de las flors, sustot borgesas, avent sostengut la Revolucion francesa de 1789 e dirigit lo país après la casuda de la monarquia constitucionala, èra partisana del liberalisme que se tradusiá en França per una pensada subversiva a la contra de la monarquia absoluda de drech divin. La relacion entre lo liberalisme e la Revolucion francesa es complèxa puèi qu'es permés de los concebre a l'encòp segon la continuitat e coma dos tèrmes opausats. Perque abans d'èsser la de la Terror, la Revolucion francesa es la dels dreches de l'òme e tanben l'eretièra de l'Ancian Regim. La Revolucion francesa s'inscriu inicialament dins lo tèxt de la Declaracion dels dreches de l'òme e del ciutadan qu'es interpretada coma un rampèl del drech natural e de las libertats economicas. La predominança de l'esperit « revolucionari » sus l'esperit « democrata » es nascuda de la radicalitat dels revolucionaris a voler recomençar a nòu lor istòria, a la diferéncia dels americans, qu'avián pas d'Ancian Regim a destruire.

La Revolucion francesa a mostrat que la tradicion liberala se podiá separar e s'alimentar en mantun corrent : un corrent mai conservator (Edmund Burke) considerant que los principis individualistas son incapables de fondar lo ligam social, lo segond plus radical (Thomas Paine) defend una reforma permanenta de la societat. Un autre mai classic a conduch a s'interrogar sus la primièra revolucion, la revolucion de 1793 o los resultats de la Terror e lo consolat puèi la Restauracion. Los escriches o debats del periòde que seguís la Terror (Germaine de Staël, Tocqueville e Benjamin Constant) fan aparéisser l'eterogeneïtat de « l'esperit de 1789 » amb « l'esperit de 1793 » mas tanben una defensa de la libertat politica que pausa sus la condicion egalitària de totes los ciutadans al poder politic. Es la tòca del celèbre discors, De la libertat dels Ancians comparada a la dels Modèrns, prononciat a l'Atenèu reial de París per Benjamin Constant en 1819. Cal tanben precisar la relacion entre lo liberalisme e lo rousseauisme, çò que permet de nosar las doas istòrias, puèi que Benjamin Constant e Emmanuel Kant afirman la revindicacion inevitabla d'egalitat e la nòrma de l'interès general, evocant lo pluralisme dins las democracias liberalas.

De revolucion industriala a l'epòca contemporanèa

Liberalisme trionfant al XIX^e sègle

La debuta del XIX^e sègle vei l'aprigondiment de las idèas liberalas, en politica amb lo liberalisme modèrn e Hegel.

França

Tocqueville, pensaire politic e istorian francés del XIX^e sègle.

A la debuta del XIX^e sègle, lo liberalisme residís, segon Paul Bénichou, dins « l'adesion a las institucions e a las valors eissidas de la Revolucion francesa » : libertat, egalitat, laïcitat, progrès. Lo liberalisme es alara una doctrina que vei dins la libertat un principi absolut, e que regèta tota metafisica, tot dogmatisme. L'ambicion d'establir una fe novèla sus las roïnas de las ancianas cresenças destruchas per la Revolucion (ambicion portada sustot pels catolics, contra-revolucionaris e sants-simoniens) es negada pels liberals ; aquestes profèssan al contrari la libertat absoluda de las doctrinas.

Segon Tocqueville, lo modèl american ten a sa copadura radicala amb l'aristocracia europèa. La revolucion americana manifestariá atal una predominança de l'esperit « democratic » sus l'esperit « revolucionari ». Foguèt rica d'autors liberals, de Thomas Jefferson a Benjamin Franklin en passant per Thomas Paine. D'unes dels principis fondators del liberalisme son contenguts dins lo preambul de la Constitucion dels Estats Units de 1787, aital coma dins la Declaracion dels dreches de l'òme e del ciutadan de 1789. La Convencion de Filadèlfia qu'adoptèt la Constitucion dels Estats Units, que complissiá la conquista de l'Independéncia, faguèt l'admiracion dels democratas e revolucionaris franceses.

La Constitucion dels Estats Units de 1787 : We, the People…

Lo novelum del liberalisme se manifèsta per Benjamin Constant, d'Alexis de Tocqueville, de Jean-Baptiste Say e de Frédéric Bastiat. Lo grop de Coppet amassa mai tard d'opausants liberals a Napoleon III.

Los liberals classics s'esfòrçan de difusar largament lors idèas, s'opausant a las idèas étatistes predominantas dins los cercles del poder, coma o a pogut far Tocqueville en tracant l'origina del gost dels franceses per l'omnipoténcia de l'Estat .

La pensada economica francesa es alara marcada per las òbras de mantun pensaire liberal : Jean-Baptiste Say, Frédéric Bastiat, Léon Walras.

Reialme Unit

Las idèas liberalas se difusan dins la vida politica occidentala, al ponch de venir la « basa contunha » dels sistèmas politics a partir del XVIII^e sègle segon Pierre Manent. Per Raymond Aron, parlant de l'exemple britanic dins la primièra partida de l'Opium dels intellectuals (1955), las idèas liberalas s'impausan al ponch d'èsser presentas dins los programas de totes los partits e de necessitar pas mai de partit especific.

Ricardo e John Stuart Mill son los principals representants del liberalisme al Reialme Unit.

A partir de la fin del XIX^e sègle, de divergéncias apareisson dins lo corrent liberal que pòrtan sul ròtle e la natura de las intervencions de l'Estat. Un corrent progressista apareis amb L. T. Hobhouse que tempta de prene mai en consideracion las condicions socialas que permeton la libertat de cadun.

America del Sud

En America latina, un primièr liberalisme inspirat per Simon Bolivar e las revolucions francesas de 1789, 1830 e 1848, de las idèas jeffersoniennes e dels teoricians angleses de l'anti-absolutisme, arriba après de decennias de lucha contra los conservadors a impausar las nocions de republica e de constitucion. Aquel primièr liberalisme es sustot influent al près de la borgesiá comerçanta, de las professions liberalas e dels professors ; los conservadors, representant puslèu los interèsses dels proprietaris terrenals e de la Glèisa, defendián una certana somission a las ancianas metropòlis colonialas, lo manten de l'esclavatge e de l'Estat catolic. Après aquelas primièras conquistas, un segond liberalisme ausís perseguir mai luènh las reformas : passar de drech d'aderir a un partit politic al drech d'aderir a un sindicat, de l'abolicion de l'esclavatge a la reconeissença del drech de grava, del drech de vòte reservat als sols ciutadans aisits al sufragi universal. A la debuta del XX^e sègle, aquel segond liberalisme conduch al radicalisme argentin (representat sustot per Hipólito Yrigoyen) o al socialisme. Per i afrontar, l'oligarquia liberala es menada a se raprochar dels conservadors, o a adoptar lo positivisme. Es lo passatge del liberalisme classic al liberalisme modèrn.

Liberalisme del XX^e sègle de cap al keynesianisme e al marxisme

Monument als liberals del sègle XIX dins lo quartièr Agra del Orzán, La Coronha, Galícia, (Espanha).

Las doctrinas liberalas emergentas a la fin del XVIII^e sègle e a la debuta del XIX^e sègle insistisson sus l'importància del meriti e del trabalh, contra los privilègis e l'arbitrari , contra lo mercantilisme, contra lo capitalisme oligarquic del clergat e de la noblesa.

A la debuta del XX^e sègle, la filosofia liberala va puèi èsser radicalament contestada, primièr per la revolucion russa de 1917 puèi pendent l'entremièg-guèrras amb la crisi economica de 1929, los socialismes de governament (sustot la Segonda Republica espanhòla e lo Front popular francés), l'emergéncia del fascisme e del nacionalsocialisme. L'influéncia de las doctrinas opausadas a las societats liberalas entraina una redefinicion del ròtle e dels contorns de l'Estat dins lo sens d'una intervencion creissenta (economia estatizada pel comunisme, e Estat fòrt e dirigista pel nazisme).

Après la Segonda Guèrra Mondiala, la teoria liberala es tanben renovelada per Bertrand de Jouvenel, Raymond Aron o Karl Popper e Benedetto Croce. Lo liberal britanic William Beveridge dins Social Insurance and Allied Servicis fornirà egalament las basas de reflexion a l'instauracion del Welfare State e del sistèma de securitat sociala en Euròpa occidentala. Dins las societats anglosaxonas, de las divergéncias a l'entorn del liberalisme classic pòrtan sustot sul gra intervencionista e las idèas keynesiennes dempuèi la creacion del FMI.

L'escòla neoclassica, coma l'escòla austriana, s'opausa al keynesianisme.

Escòla austriana

De cap a l'adversari comunista o nacionalsocialista, la tradicion dicha austriana (amb Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Murray Rothbard) opausarà tre las annadas 1940 una teoria liberala capabla d'evitar segon Hayek « la rota de la servitud ».

Se considèra abitualament que la tradicion austriana es eissida de Carl Menger, generalament associat a Léon Walras e William Stanley Jevons dins l'invencion del marginalisme. En realitat, aqueles tres autors an sostengut de posicions diferentas sus de nombroses subjèctes, e son a l'origina de tres escòlas de pensada distintas. L'escòla austriana resulta atal especificament de las idèas de Menger e pren còs progressivament, amb lo nom d'escòla de Viena o de « escòla psicologica ».

Jos l'impulsion de Carl Menger e de sos dos primièrs discípols Eugen von Böhm-Bawerk e Friedrich von Wieser, la tradicion economica austriana coneis una aviada remarcabla dins las tres primièras decennias del sègle vinten, per se dividir puèi en mantun corrent.

L'escòla austriana estúdia los procediments de cambiament en mai de las tendéncias a l'ajustament, considerant los estats de « equilibri » coma de construccions imaginàrias utilas al rasonament, sustot per desgatjar los efièches de l'incertitud, mas irrealizablas e quitament impensablas e naturalament incapablas de justificar cap de nòrma. Sos apòrts originals se situan principalament dins los domenis ont se separa de l'economia neoclassica, valent a dire aqueles ont lo passatge del temps, l'incertitud, las limitacions intrinsècas de l'esperit uman e son liure arbitre jògan un ròtle crucial, en particular :

• la teoria de la moneda e del crèdit ;
• la teoria de la produccion e del capital ;
• la teoria dels cicles e de las crisis economicas ;
• la teoria de l'entrepreneire e del calcul economic.

Ordolibéralisme

Serà, en Euròpa continentala, la mesa en plaça de « l'economia sociala de mercat », tala coma teorizada per l'alemand Wilhelm Röpke.

Escòla de Chicago

Dels debats qu'opausaràn l'escòla de Welfare de Pigou amb l'escòla del Public Choice (James M. Buchanan) o l'escòla de Chicago (Milton Friedman, Ronald Coase).

Uèi, la filosofia liberala es portada sustot per d'economistas coma Amartya Sen, dels sociològs coma Raymond Boudon, e dels romancièrs coma Mario Vargas Llosa e Gabriel García Márquez.

Figuras del liberalisme

Diferents aspèctes del liberalisme

Per Leo Strauss, lo liberalisme ancian (lo republicanisme classic) e modèrn son radicalament opausats. Strauss acusa lo liberalisme modèrn d'èsser una forma de nihilisme, glorificant lo trabalh e lo regne de l'util. Pels Ancians, l'Òme se realiza pas pel trabalh, mas cultiva son individualitat, son umanitat, en recercant la coneissença per ela meteissa. La libertat es percebuda coma un privilègi e non coma quicòm d'aquesit. La libertat dels Ancians es virada cap al civisme e la rason, mentre que la dels modèrns es fondada sul contracte social e la democracia liberala. Pels modèrns (los liberals classics e contemporanèus), la libertat es negativa.

Dins lo domeni economic, lo liberalisme economic defendut pels liberals classics sustot, sosten l'iniciativa privada, lo liure-escambi e son corollari l'economia de mercat. Es atal congruent amb lo capitalisme, a la diferéncia del socialisme defendent la proprietat collectiva, mas pòt tanben èsser considerat coma opausat al capitalisme a causa de las logicas de concentracion e d'acumulacion sul qual pausa aquel darrièr, coma lo fach Valérie Charolles dins Lo liberalisme contra lo capitalisme en se fondant sus Adam Smith e sus la diferéncia dintra practicas, nòrmas, teorias e discorses en economia. Sul plan social e politic, lo liberalisme classic vòl limitar las obligacions impausadas pel poder, al nom de la proprietat privada, al profièch de la liura causida e de l'interès de cada individú independentament dels autres. Lausa de poders politics enquadrats per una lei liurament debatuda e defend un Estat de drech e dels contrapoders. La question de l'articulacion dintra « liberalisme economic » e « liberalisme politic » recep de responsas variadas.

Atal lo liberalisme se pòt manifestar paradoxalament de faiçons divèrsas, quitament opausadas. Lo « liberal » pòt èsser segon lo cas lo qu'exigís d'Estat que copa una tradicion qu'obliga la libertat de l'individú (casta, estatuts, discriminacions o privilègis), lo que defend la libertat de practicar una tradicion (per la religion per exemple). Sul plan economic d'unes liberals desiran que l'Estat intervenga per balhar una capacitat d'accion economica (en luchant contra un monopòli, la pauretat, la manca d'educacion o d'investiment), quand d'autres s'opausan a l'intervencion del poder dins l'esfèra economica (dins lo respècte de l'iniciativa privada, de la liura concurréncia, de l'egalitat de tractament). Los limits a fixar a l'accion de l'Estat, aital coma las modalitats de l'accion publica, sustot als ròtles respectius de l'accion administrativa e de la lei, son donc subjèctes a debat a la popa meteissa del liberalisme. La màger part dels liberals considèran que l'accion de l'Estat fa besonh a la proteccion de las libertats individualas, dins l'encastre de sas foncions regalianas, e nombre d'entre eles (coma Adam Smith, Raymond Aron, Karl Popper o Benedetto Croce) accèptan e quitament recomanden d'unas intervencions de l'Estat dins l'economia, sustot en matèria de contraròtle e de regulacion. A l'opausat, los libertariens refusan a l'Estat tota legitimitat dins qualque domeni qu'aquel siá. Aquestes se distinguisson del liberalisme, en regetant l'Estat de drech e en defendent d'idèas plan liberalas quitament libertàrias.

Al liberalisme classic, fondat mai sus la libertat coma drech negatiu (limitar lo camp d'accion per permetre l'expression de la libertat de totes), s'opausa entre autres lo liberalisme social o socialisme fondat sus la libertat coma drech positiu (proteccion exigida del sobeiran contra la misèria materiala o la pression morala comunautària, quiti a acordar al sobeiran un drech de coercicion sociala a aquela fin). L'egoïsta Max Stirner pòrta d'arguments instructius contra lo liberalisme politic e social, dins son obratge L'Unic e sa proprietat.

Max Weber a soslinhat lo fondament comun e lo meteis sòcle antropologic de totes los liberalismes : l'individú. Tanben, la dominacion de l'Estat per la societat e l'absorcion de l'Estat dins la societat an pas res a veire amb las idèas defendudas pel liberalisme classic. L'Estat , après èsser estat maitre de l'individú, se deu metre a son servici. S'es pas lo cas, segon la tèsi classica, lo regim pòt èsser oficialament liberal, mas demòra totjorn illibéral sul fons. Lo liberalisme s'opausa a las doctrinas collectivistas, jutjadas antiliberalas o tròp liberalas, mas tanben a l'amoralisme (Maquiavèl, Mandeville, etc.). Dins lo camp politic, lo liberalisme s'inscriu dins l'eretatge de las doctrinas del drech natural ; en resumit, lo passatge de l'Estat natura a l'Estat civil s'establís sus la basa d'un volontariat emanant d'individús liures. Dins lo camp economic, s'inscriu dins l'eretatge de las doctrinas eticas, qu'estipulan que l'interès general es lo produch de la combinason dels interèsses particulars, elaboradas per Baruch Spinoza e Blaise Pascal.

Teoria liberala de l'Estat

Étienne Bonnot de Condillac es lo precursor del liberalisme economic.

Doas posicions coexistisson dins la tradicion classica. En seguida d'Adam Smith, l'escòla classica britanica (Smith, Malthus, Ricardo, Stuart Mill) legitima una certana intervencion de l'Estat dins l'esfèra economica en li assignant primièr tres devers :

« lo sobeiran a pas que tres devers a emplenar […]. Lo primièr, es de defendre la societat de tot acte de violéncia o d'invasion de la part d'autras societats independentas […]. Lo segond, es de deure protegir, aitant qu'es possible, cada membre de la societat contra l'injustícia o l'opression de tot autre membre, o plan lo dever d'establir una administracion exacta de la justícia […]. E lo tresen, es lo dever d'erigir o d'entretenir d'unes obratges publics e d'unas institucions que l'interès privat d'un particular o de qualques particulars los poiriá pas jamai portar a erigir o a entretenir, perque jamai lo profièch ne remborsariá pas la despensa a un particular o a qualques particulars, malgrat qu'al respècte d'una societat granda aquel profièch faga mai que remborsar las despensas »

— Recèrcas sus la natura e las causas de la riquesa de las nacions, Libre IV, chap. IX

Al fil de la Riquesa de las nacions, Adam Smith ajusta d'autras prerogativas a l'Estat. Preven que la « man invisibla » interven pas que dins de situacions de concurréncia, coma dins l'artisanat pichon, e avertís que, per lor part, los industrials conspiren totjorn amassa per tal de far montar los prèses. L'Estat a donc lo dever de salvagardar las condicions de la concurréncia contra los capitalistas. Enfin, d'unas activitats de l'industria an d'efièches non desirables (principi dels externalités) : la division del trabalh abestís los òmes ; e cal desirar que l'Estat prenga en carga aqueles desplasers, en assegurant l'educacion de la populacion per exemple.

Pels classics franceses (Turgot, Condillac, Say), lo liberalisme economic es essencialament l'aplicacion de la filosofia liberala als actes economics : l'economia es pas qu'un dels domenis de l'activitat umana ont l'Estat a pas de legitimitat a intervenir autrament que coma un actor economic sens privilègis particulars, e dins lo mai pichon nombre de domenis possible : la proteccion dels ciutadans, l'execucion de la justícia e la defensa contra d'eventuals agressors. Jutjan inutil e perilhosa tota intervencion suplementària, considerant d'una part que l'iniciativa privada, informada pel mercat, es a quitament de suplir avantatjosament la màger part de las foncions de l'Estat, e, d'autra part, que l'extension de l'esfèra d'intervencion de l'Estat condutz a una creissença non mestrejada de l'esfèra publica al detriment de l'iniciativa privada, a d'ineficacitats cronicas, e quitament a de derivas totalitàrias.

A aquela forma del liberalisme classic, l'Escòla austriana ajusta l'idèa que tot acòrdi liurament consentit o amassa d'escambis liurament consentits aumenta la satisfaccion dels participants tala coma percebuda per cadun d'entre eles, perque se n'èra autrament, lo que se sentiriá greujat refusariá aquel acòrdi qu'auriá pas donc pas luòc. La libertat d'escambiar e d'entreprene es vista per aqueles autors a l'encòp coma un cas particular del principi filosofic de libertat, donc un imperatiu moral que s'impausa independentament de sas consequéncias, e coma un mejan que condutz lo mai probablament a la mai granda satisfaccion generala.

La vision conséquentialiste del ròtle de l'Estat es venguda predominanta a l'ora d'ara amb la concepcion neoclassica (una branca del neoliberalisme), que vei dins la libertat dels escambis un mejan d'arribar a un optimum economic. Per d'unes neoclassics, l'Estat deu alara facilitar l'enriquiment dels ciutadans, jogar un ròtle primordial coma arbitra d'escambis economics, assegurar lo respècte de l'execucion dels contractes, enquadrar los escambis mercands per una legislacion adaptada per tal de corregir los defalhiments del mercat, gerir los bens publics, obrir de vias comercialas, etc. D'autres neoclassics arriban a la conclusion d'una nuisance generala de las ingeréncias de l'Estat.

Tot parièr, lo keynesianisme o las divèrsas formas del « liberalisme d'esquèrra », tot en se reclamant del liberalisme, recomandan una intervencion « rasonabla » e limitada de l'Estat dins l'economia per assegurar lo plen emplec, l'estabilitat economica e la creissença ; mas tanben per metre en plaça un « plancat » jos la societat liberala per tal d'ajudar los mai desprovesits, tot en gardant a l'esperit qu'impòrte d'interferir lo mens possible amb las libertats economicas e politicas fondamentalas. Per Noam Chomsky, al delà de la vision tradicionala del liberalisme coma volontat de limitar las foncions de l'Estat, « a un nivèl mai prigond, la vision liberala classica es eissida d'una concepcion precisa de la natura umana, que met l'accent sus l'importància de la diversitat e de la liura creacion. Aquela concepcion s'opausa donc fondamentalament al capitalisme industrial, que se caracteriza per son esclavatge salarial, son trabalh alienant e sos principis ierarquics e autoritaris d'organizacion sociala e economica ».

Lo liberalisme considèra que l'institucion de l'Estat fa besonh per far respectar la defensa de la violéncia. Cadun deu renonciar a utilizar la violéncia, segon lo principi fondamental de responsabilitat individuala, e ne fisar a l'Estat lo monopòli, al servici de la proteccion de cadun contra totes los autres.

L'Estat essent una organizacion umana, los liberals classics (Whigs, Girondins) pensan que lo risc que los òmes qu'o compausan abusen d'aquel monopòli de la violéncia es permanent. Al meteis temps qu'es lo garant de las libertats, l'Estat es donc percebut coma la mai grèva menaça per aquelas meteissas libertats. Li acordar « lo monopòli de la violéncia legitima » (Max Weber) a per contrapartida necessària de limitar son domeni d'accion de faiçon rigorosa.

Pels eretièrs dels liberals classics, las solas foncions legitimas de l'Estat son las qu'asseguran la proteccion del ciutadan : polícia, justícia, diplomacia e defensa nacionala. Aquelas foncions forman l'Estat minimal limitat a sas foncions dichas regalianas. Dins l'exercici d'aquelas foncions, l'Estat deu èsser somés a las meteissas leis que los ciutadans (lo drech comun), e far pas de leis que s'aplicariá pas a el meteis (lo drech administratiu de Napoleon per exemple). Lo liberalisme classic pren sa font dins lo drech anglés e roman.

Lo liberalisme classic se pronóncia pas sus la forma institucionala de l'Estat, al contra del neoliberalisme, mas solament sus l'espandida de sos poders. Preferís pasmens las disposicions que permeton de limitar efectivament aqueles poders, coma la democracia e la separacion dels poders.

Lo liberalisme classic reconeis pas de dreches particulars a las majoritats, quitament democraticament elegidas. De meteissa faiçon que defend a un mai fòrt d'impausar sa volontat a un mai feble, defend a un mai grand nombre d'individús d'impausar lor volontat a un mai pichon nombre. Lo ròtle de l'Estat liberal es pas de far regnar la lei de la majoritat, mas al contra de protegir la libertat dels individús e de las minoritats contra los mai fòrts e los mai nombroses. En particular, lo liberalisme classic refusa qu'una majoritat, quitament democratica, pòsca espandir lo domeni d'accion exclusiu de l'Estat al delà de l'Estat minimal.

Aquela filosofia politica se poiriá resumir en tres citacions :

• Miquèl de Montanha : « los princes me balhan prou se me tiran pas res, e me fan pro de ben quand me fan pas ponch de mal ; es tot çò que ne demandi » (notèt : prou significa fòrça) ;
• Jean-Baptiste Say : « Al cap d'un governament, es ja far fòrça malgrat que far pas de mal » ;
• Frédéric Bastiat : « Esperar pas d'Estat que doas causas : libertat, securitat. E plan veire que se saupriá, al risc de los pèrdre totas doas, ne demandar una tresena ».

Aquelas posicions son estadas desvolopadas al XX^e sègle per l'Escòla de las causidas publicas, qu'analisa las accions de l'Estat coma las d'una organizacion coma los autres (que defend los interèsses particulars dels que la compausan o que la sostenon) e constata la non-existéncia de la « interès general » (dins la mesura ont es impossible de ne balhar la mendre definicion o caracteristica). Aquela vision de l'Estat rejonh la dels pensaires de l'immoralisme e s'aluènha de l'idèa de justícia, defenduda tradicionalament pel liberalisme classic.

Los libertariens o anarcho-capitalistas, afirman que l'esfèra de las atribucions legitimas del poder politic es voida, e que lo risc pres en fisant a l'Estat lo monopòli de la violéncia es tròp grand per valer d'èsser corrut : considèren donc l'Estat coma un enemic e lausan sa disparicion totala e la fin del politic ; l'economista anarcho-capitalista Hans-Hermann Hoppe, el, estima dins son obratge Democracy: The God That Failed que la monarquia es un mendre mal respècte a la « democracia » per contenir l'Estat, e mai se desire çò que cride una « societat de drech privat ». Pasmens, Hans-Hermann Hoppe parla de monarquia absoluda e non de monarquia constitucionala. Regèta egalament los Lums. Tanben, la proximitat de d'unes libertariens amb l'extrèma drecha e lor regèt de l'Estat de drech los distinguisson del liberalisme.

Las democracias modèrnas son qualificadas de liberalas perque i son instituïts l'Estat de drech, la separacion e la limitacion dels poders aital coma la libertat de la premsa. Prenon siá la forma d'una Republica (exemple : Alemanha, Índia, França) siá d'una monarquia constitucionala (exemple : Espanha, Norvègia, Païses Basses, lo Reialme Unit e son Commonwealth, Suècia).

Liberalisme economic

Del ponch de vista de la teoria economica, es possible de distinguir l'escòla neoclassica de las autras escòlas tala coma l'Escòla austriana d'economia modèrna, o tala coma l'escòla de las causidas publicas estudiant l'instrumentalizacion massisa de la poténcia publica pels lobbys de financièrs, de mèdias, o d'electors.

Dempuèi Adam Smith e sa teoria de la man invisibla, lo liberalisme economic pausa en particular sus una vision de l'òme coma èsser racional guidat per son interès privat.

Corrents del liberalisme economic

Los istorians de las idèas politicas s'interèssan als corrents que se son reclamats del liberalisme a diferentas epòcas e en diferents luòcs. Distinguisson atal mantuna varietat dins los corrents liberals. Existís mantun corrent de pensada liberals que se diferéncian sustot per lors fondaments filosofics, pels limits e las foncions qu'assignan a l'Estat, e pel domeni a lo qual aplican lo principi de libertat (economia, institucions politicas, domeni social).

Lo liberalisme a conegut una fractura pro prigonda a la fin del XIX^e sègle, data a la quala s'a començat de distinguir sustot en Anglatèrra, lo liberalisme classic del novèl liberalisme apelat tanben de còps social-liberalisme. John Maynard Keynes, dins la Teoria generala, a assimilat l'economia classica amb la lei de Say o, dich de faiçon mai esquematica, amb los que lausan l'autoregulacion dels mercats. S'a contribuït per aquí a balhar una significacion fòrta a çò que podiá designar lo liberalisme classic jos l'angle economic, aquò va pas sens prestar a confusion. En efièch, los grands economistas classics angleses tals coma David Ricardo o John Stuart Mill a los quals l'expression pòt far pensar son considerats per Élie Halévy coma lo versant economic de çò que crida lo radicalisme filosofic e pòdon donc d'aquel ponch de vista èsser vistes coma pluses pròches del social-liberalisme que de liberalisme classic qu'a aquel nivèl a de raices mai continentalas. En mai d'aqueles dos corrents, se pòt citar lo libertarianisme (minarchisme, agorisme e anarcho-capitalisme).

Lo mercat coma institucion

Lo mercat a un ròtle central dins lo liberalisme. Tre los primièrs ensages liberals, lo mercat apareis coma canalisateur de las libertats concurrentas e dels interèsses particulars dins la societat. Per la teoria liberala, la transformacion d'aqueles interèsses particulars en melhorament per totes se fa pel mercat, sens lo qual los interèsses divergents serián destructors (en s'exprimissent jos d'autras formas que lo comèrci). Aquel procediment pòrta, dins la teoria liberala, lo nom de « ròtle pacificador del mercat ».

Liberalisme e oligopòlis

Tenent compte d'un risc natural de constitucion de cartèls (o trustes), totas las grandas democracias occidentalas se son dotadas de leis antitrusts coma lo Sherman Antitrust Act, qu'an per mira de restablir la fluiditat dels rapòrts economics e protegir quitament institucionalizar la liura concurréncia. Aquela proteccion de la liura concurréncia es considerada coma una escomesa per d'unes economistas, segon l'exemple de çò qu'a poguda escriure Alan Greenspan en 1962. D'autres ajustan que las leis que regisson lo comportament de las entrepresas degan èsser los meteisses per totas independentament de lor talha, e que tota discriminacion pausant sus la talha de las entrepresas es illegitima e contra-productiva. D'autres encara considèran a l'invèrs que lo liberalisme supausa l'existéncia de leis antitrust garantissent la perennitat de la concurréncia sens obstruccion de las entrepresas gigantas, tot en demandant a l'Estat de gardar son ròtle d'arbitre, e non de jogaire. Fauta d'un Estat fòrt, seriá per exemple dificil de defendre las practicas de venda ligada, qu'entravan per definicion la liura concurréncia. Es per la meteissa rason – defensa d'ententa entre de productors economics, mas aqueste còp dels obrièrs – que la grava foguèt qualque temps al XIX^e sègle considerada coma activitat illegala.

Diferentas formas de liberalisme : liberalisme politic, economic e cultural

Se distinguís tres formas especificas de liberalisme :

• lo liberalisme politic al sens estrech concernís l'organizacion dels dreches politics, tal es l'objècte del principi de la « separacion dels poders » ;
• lo liberalisme economic ;
• lo liberalisme cultural al sens larg concernís un movement de secularizacion de la politica sus tota question de societat coma l'independéncia de la politica de cap a la religion, de la morala, etc. Se fonda sul relativisme.

Segon los liberals, es una error de separar diferentas formas de liberalisme, perque totas son de consequéncias indissociablas d'un sol e quitament principi filosofic de libertat, d'egalitat , de tolerància e de justícia. Aquel corrent es sovent apelat « liberalisme classic » per o distinguir de liberalisme modèrn. Per sos partisans, i a pas pas grand sens a separar las dimensions del liberalisme que, istoricament aitant que teoricament, son prigondament ligadas perque apartenisson fondamentalament al meteis movement de pensada e a la meteissa vision d'amassa de l'òrdre social.

Externalités economics e l'environament

L'economia pòstindustriala, malgrat lo desvolopament de las tecnologias de l'informacion e de la comunicacion en aparéncia pauc consumairas de ressorsas naturalas contunha d'èsser fòrça dependenta en ressorsas naturalas (energias fossilas, matèrias primièras).

Tre la debuta del XX^e sègle, Arthur Cecil Pigou, dins sas òbras sus l'economia del benestar, va prene en consideracion los efièches non desirats que pòdon resultar d'una relacion mercanda en inventant la nocion de « externalités ». Pigou prepausarà puèi la creacion d'una taxa que portarà son nom per corregir los externalités negativas, çò que balharà mai tard naissença al principi del polluïdor-pagaire en matèria d'environament .

Uèi encara, los modèls economics contunhan d'evoluar per temptar d'integrar melhor los efièches de las creissenças demografica e economica sus l'environament, sustot l'agotament de las ressorsas naturalas non renovelablas.

Liberalisme e partits politics

Politicament, mantun corrent politic se reclama del liberalisme. Segon los païses e las epòcas, a totara opausat als partits conservators al nom del progrès e dels dreches individuals totara als partits d'esquèrra al nom de la libertat d'entreprene e del liberalisme economic. Dins mantun Estat, los partits liberals son centristas e fargan de coalicions totara amb la drecha, totara amb l'esquèrra.

Lo partit whig, que s'es format a la fin del XVII^e sègle, e es vengut Liberal party pendent lo XIX^e sègle, es lo mai ancian partit liberal del mond. Es longtemps estat lo principal opausant al partit conservator Tory, fins a la Primièra Guèrra Mondiala, ont lo partit socialista Laurada o suplanta. Lo Liberal party a dempuèi assumit obèrtament l'ideologia socialdemocrata e a fusionat en 1988 amb lo partit socialdemocrata, el meteis compausat de moderats avent quitat la Laurada. Aquela fusion produtz lo partit liberal-democrata. Lo partit liberal britanic es a l'epòca contemporanèa un partit de centre-drech.^{[réf. necessari]}

Criticas

Criticas marxistas

Una objeccion, transversala a mantun corrent de pensada, es que lo « liberalisme filosofic » fa la promocion d'una libertat purament formala. De criticas, de natura marxista o psychosociologique, opausan las libertats formalas (drech de circular, per exemple) a las libertats realas (capacitat economica de realament circular, per exemple). Aquelas criticas repròchan als liberals de favorizar los dreches de l'individú sens se preocupar de las condicions d'existéncia d'aqueles meteisses individús dins la societat. Lo conservador Michel Villey rejonh sus aquel ponch la pensada marxista quand sosten que se los dreches formals liberals son supausats profechar a totes, profièchen pas en realitat qu'als que los pòdon materialament exercir : los rics, los proprietaris. Villey emet una critica de la libertat negativa, abséncia de tota constrencha.

Criticas pels pensaires del comunitarisme

Dels autors, coma Charles Taylor, avançan que los presupausats individualistas del liberalisme tròben pas de traduccion concrèta : l'unitat sociala es essencialament lo grop segon lors observacions, e l'individú pòt pas èsser arrestat dins sa totalitat sus de basas unicament e estrictament individualas. Segon lo grop qu'es considerat, se tròba diferentas varietats d'olisme agafaire en compte de las realitats collectivas talas coma l'entrepresa, l'associacion, la familha. Segon aquelas criticas, l'individú pòt pas èsser una fòrça activa o se considerar a primièra vista coma liura dins una societat de massa. Pasmens, cal pas confondre l'individualisme amb l'egoïsme : l'individualisme es un dògma defendut pels liberals e los libertaris, fondat a l'entorn de las libertats e dreches individuals. Atal, aquò va a la contra de « l'egoïsme » randien, per exemple, perque l'objectivisme es una doctrina liberala.

Per Jean-Claude Michéa, liberalisme cultural e liberalisme economic son las doas fàcias d'una meteissa medalha : un sistèma qu'accèpta pas mai de limits. Contra çò que crida la « metafisica del Progrès », responsable, segon el, de l'atomizacion del mond contemporanèu, lo filosòf met sus la « decéncia ordinària » de las classas popularas.

Critica autra

Max Stirner e Friedrich Nietzsche critican los liberals justament perque aquestes pretendon que la rason d'Estat servís lo mai grand nombre, mentre qu'en realitat se plaçariáal dessús de la morala e del drech.

Critica islamica

Del ponch de vista islamica, lo liberalisme es percebut coma essent una manifestacion de la neutralitat de cap a las prescripcions divinas. Aquela neutralitat s'opausa al principi fondamental de comandament del ben. Atal, d'un ponch de vista de l'Islam , fa besonh, en cas de survenance d'una malafacha (consomacion de substància illicita, alcoòl o autre malafacha quitament legala), que lo musulman aconselha son propdan, e mai se lo consumaire pensa aumentar son bonaür individual (vision utilitariste del liberalisme). Lo liberalisme es egalament en oposicion als principis musulmans dins lo sens ont s'apièja sus un relativisme moral que dicta una absoluda neutralitat de cap als afars religioses argüissent l'abséncia de realitat absoluda etèrna opausabla. A plan d'autres esgards, lo liberalisme es percebut pels musulmans coma essent prigondament incompatible amb lor libre sacrat, l'Alcoran .

Critica anarquista

En 1857, l'escrivan anarquista Joseph Déjacque crèa lo neologisme libertari en oposicion a liberal, dins son panflet contra d'unas idèas misoginas de Pierre-Joseph Proudhon. Descriu una contradiccion de las valors : "Anarquista just-mièg, liberal e non libertari, volètz lo liure escambi pel coton e la candèla, e preconizatz de sistèmas protectors de l'òme contra la femna". Per aquela critica radicala de l'anarquisme naissent, Joseph Déjacque enrasiga las idèas anti-autoritàrias e feministas de l'anarquisme e son antagonisme ideologic amb tota forma de liberalisme.

Veire tanben

Bibliografia

Obratges fondators

• John Locke, Segond tractat del governament civil, 1690
• De l'esperit de las leis, Montesquieu, 1748.
• Lo comèrci dels grans: Projècte de letra al controlaire general Bertin sus un projècte d'edicte, 1763.
• Reflexions sus la formacion e la distribucion de las riquesas, 1766.
• Teoria dels sentiments morals, Adam Smith, 1759.
• Recèrcas sus la natura e las causas de la riquesa de las nacions, Adam Smith, 1776.
• De comèrci e del governament considerats relativament l'un a l'autre per Étienne Bonnot de Condillac, 1776.
• Principis de politica, Benjamin Constant, 1815.
• De libertat dels Ancians comparada a la dels Modèrns, Benjamin Constant, 1819.
• Tractat d'economia politica, Jean-Baptiste Say, 1819.
• De democracia en America, Alexis de Tocqueville, 1835-1840.
• Principis d'economia politica, John Stuart Mill, 1848.
• Ensag suls limits de l'accion de l'Estat, Wilhelm von Humboldt, 1850, (ISBN 2251390367).
• La Lei, Frédéric Bastiat, 1850.
• Armonias economicas, Frédéric Bastiat, 1850.
• De libertat, John Stuart Mill, 1859.
• La Rota de la servitud, Friedrich Hayek, 1944, (ISBN 2130553184).
• L'Accion umana, tractat d'economia, Ludwig von Mises, 1949, (ISBN 2251390375).
• La Grava, 1957.
• La Constitucion de la libertat, Friedrich Hayek, 1960, (ISBN 0226320847).
• La Libertat e lo drech, Bruno Leoni, 1961, (ISBN 2251390413).
• Milton Friedman (trad. d'anglés), Capitalisme e libertat, París, Leduc.s éd., 1962, 316 p. (ISBN 978-2-84899-369-0)
• Teoria de la justícia, John Rawls, 1971, (ISBN 2020299763).
• Anarquia, Estat e utopia, Robert Nozick, 1974.
• Liberalisme politic, John Rawls, 1993 (edicion utilizada Puf quadriga edicion 2001).

Literatura segondària

Enciclopèdia en linha e obratges d'introduccion

• Oxford Handbooks online.
• Michael Freeden, Liberalism: A Very Short Introduccion, Oxford, 2015.
• Henderson M.T. (dir.), The Cambridge handbook of classical liberal thought, Cambridge, United Kingdom ; Nòva Iòrc, NY, Cambridge University Press, 2018, 313 p.
• Stanford Encyclopedia : article liberalism.
• 1976, D. J. Manning, Liberalism, London: J.M. Dent and Sons
• 1993, Alan Ryan, “Liberalism”, In: Robert E. Goodin e Philip Pettit, dir., A Companion to Contemporary Political Philosophy, Oxford: Blackwell, pp291-311
• 2012, Mathieu Laine, Diccionari del liberalisme, éd. Larousse, 720 p.

Obratges especializats

• Paul Bénichou, Lo Temps dels profètas. Doctrinas de l'edat romantica, París, Gallimard, 1977, 592 p. (en particular lo primièr capítol de l'obratge sus « lo liberalisme »).
• Patricia Comun, Los ordolibéraux: istòria d'un liberalisme a l'alemanda, París, Las letras polidas, 2016, 416 p.
• Patricia Comun e Raphaël Fèvre, Walter Eucken, dintra economia e politica, 2019.
• Gérard Cormier, Milton Friedman: vida, òbras, concèptes, París, Ellipsis, 2002.
• Patricia Comun (dir.), L'ordolibéralisme alemand: A las fonts de l'Economia sociala de mercat, CIRAC, 2003.
• L'Esperit totalitari, Claude Polin, Sirey, 1977.
• Lo Liberalisme, Georges Burdeau, Seuil, 1979, (ISBN 978-2020051484)
• Istòria intellectuala del liberalisme, Pierre Manent, Hachette Literatura, 1987, (ISBN 978-2012788657)
• Antologia del Liberalisme, Mikael Garandeau, Garnier-Flammarion, 1998, (ISBN 2080730169)
• Liberalisme, Pascal Salin, Odile Jacob, 2000, (ISBN 978-2738108098)
• Los Liberals, Pierre Manent (antologia), Gallimard, 2001, (ISBN 978-2070763412)
• Pierre Manent, Istòria intellectuala del liberalisme, París, Plural, 2012.
• La Filosofia liberala, Alain Laurent, Las Letras Polidas, 2002, (ISBN 978-2251441993)
• Istòria del liberalisme en Euròpa, jos la direccion de Philippe Nemo e Jean Petitot, PUF, 2006, (ISBN 978-2130552994)
• André Jardin, Istòria del liberalisme politic: de crisi de l'absolutisme a la Constitucion de 1875, París, Hachette literatura, 1985, 437 p.
• Lo Liberalisme american. Istòria d'una desviacion, Alain Laurent, Las Letras Polidas, 2006, (ISBN 978-2251443027)
• Jean-Claude Michea, L'empèri del mendre mal : Ensag sus la civilizacion liberala, París, Climats, 2007, 209 p. (ISBN 978-2-08-120705-9)
• Qué lo liberalisme ?, Catherine Audard, Folioessais, 2009
• La pensada liberala. Istòria e controvèrsias, Gilles Kévorkian (collectiu amb Gilbert Boss, Lucien Jaume, Justine Lacroix, Philippe Raynaud, e alli.), Ellipsis, 2010
• Claude e Raymond Polin, Lo Liberalisme. Espèr o perilh, París, Taula redonda, 1984.
• Drech natural e istòria, Leo Strauss, Camps Flammarion, 1999, (ISBN 978-2080811585)
• Lo Liberalisme contra lo capitalisme, Valérie Charolles, Fayard, 2006, (ISBN 978-2213630748) ; novèla edicion revista e aumentada, Folio Ensages, Gallimard, 2021 (ISBN 978-2072886607).
• La Teoria politica de l'individualisme possessiu : De Hobbes a Locke, C.B. Macpherson, Gallimard, 2004, (ISBN 978-2070316670)
• Las Raices de la libertat : Lo debat francés oblidat, 1689-1789, Jacques de Sant-Victor, Perrin, 2007, (ISBN 978-2262023799)
• Lira Bastiat : Sciéncia sociala e liberalisme, Robert Leroux, Hermann, 2008.

Critica del liberalisme

• Contra-istòria del liberalisme, Domenico Losurdo, La Descobèrta, 392p., 2013.

Articles scientifics

• Qué lo liberalisme ?, Philippe Raynaud, Comentari n^o 118, estiu 2007.
• « lo liberalisme, una filosofia sociala », Arnault Skornicki, Sciéncias Umanas, n^o 219, setembre de 2010.
• Los Liberals de cap a las revolucions : 1688, 1789, 1917, 1933, Perreau-Saussine, Emile, Comentari, prima 2005, p. 181-193. [PDF] [1]

Instituts e centres de reflexion dedicat al liberalisme

• Mesas Institute : centre d'estudi del liberalisme prepausant de nombroses obratges gratuits en liure accès,
• Institut Coppet : institut consacrat a l'estudi e a la difusion del liberalisme prepausant de nombroses libres en liure accès,
• Institut Montaigne : think tanc liberal.
• GenerationLibre

Articles connèxes

• Antilibéralisme
• Capitalisme
• Comunisme
• Individualisme
• Istòria del liberalisme economic classic
• Liberalisme (relacions internacionalas)
• Libertat
• Libertats fondamentalas
• Liberal-conservatisme
• Libertarianisme
• Social-liberalisme
• Socialisme liberal
• Liberalisme contemporanèu als Estats Units

Ligams extèrns

• Ressorsa relativa a la recèrca :
  • Stanford Encyclopedia of Philosophy
• Notícias dins de diccionaris o enciclopèdias generalistas :

  • Britannica
  • Den Estòr Danske Encyklopædi
  • Diccionari istoric de la soïssa
  • Dizionario di Storia
  • Enciclopedia italiana
  • Gran Enciclopedia Aragonesa
  • Gran Enciclopèdia Catalana
  • Nationalencyklopedin
  • Estòr norske leksikon
  • Treccani
  • Universalis
• Notícias d'autoritat :

  • BnF (donadas)
  • LCCN
  • GND
  • Japon
  • Israèl
  • Tchéquie
• (en) Definicion de l'enciclopèdia filosofica de l'Universitat Stanford
• Definicion de l'enciclopèdia canadiana
• Definicion de l'enciclopèdia de l'Agòra
• Definicion de l'enciclopèdia Larousse