Itàlia

Republica italiana

(it) Repubblica Italiana

Drapeau d'Itàlia	Emblèma d'Itàlia

Imne	en italian : El Canto degli Italiani ([il ˈkanto deʎʎ itaˈljaːni], « lo cant dels italians »), oficial dempuèi 2017
Fèsta nacionala	2 de junh
· Eveniment commemorat	Naissença de la Republica italiana (1946)

Carta mostrant la plaça d'Itàlia dins l'Union Europèa :

• Itàlia
• Union Europèa
• Demòra de l'Euròpa
• Autra

Carta d'Itàlia amb las principalas vilas.

Administracion

Forma de l'Estat	Republica parlamentària unitària
President de la Republica	Sergio Mattarella
Presidenta del Conselh	Giorgia Meloni
Parlament	Parlament
Cambra nauta Cambra bassa	Senat de la Republica Isòla de deputats
Lenga oficiala	italian
Capitala	Roma 41° 53′ N, 12° 29′ E

Geografia

Mai granda vila	Roma
Superficia totala	301 336 km2 (classat 72e)
Superficia en aiga	3,4 %
Fus orari	UTC +1 : (HNEC) ; Ora d'estiu : UTC +2 : (HAEC)

Istòria

Entitats precedentas	Reialme d'Itàlia Territòri liure de Trièste
Fondacion de Roma	753 abC
Republica romana	509 abC – 27 abC
Empèri roman	27 abC – 476
Casuda de l'Empèri roman d'Occident	4 de setembre de 476
Proclamacion del reialme d'Itàlia	17 de març de 1861
Reialme d'Itàlia	1861–1946
Integracion de la Vénétie	22 d'octobre de 1866
Empèri colonial italian	1869–1947
Presa de Roma	20 de setembre de 1870
Itàlia fascista	1922–1943
Naissença de la Republica	2 de junh de 1946
Constitucion actuala	22 de decembre de 1947

Demografia

Gentilici	Italiana, Italian
Populacion totala (2023)	58 851 000 ab. (classat 25e)
Densitat	195 ab./km2

Economia

PIB nominal (2022)	2 058,330 miliards de $ - 2,04 % (8e)
PIB (PPA) (2022)	2 972,091 miliards de $ + 8,69 % (12e)
PIB nominal per ab. (2022)	34 777,089 de $ - 1,96 % (14e)
PIB (PPA) per ab. (2022)	50 215,801 de $ + 8,78 % (14e)
Tausses de caumatge (2022)	9,3 % de la pop. activa - 2,53 %
Deute public bruta (2022)	Nominala 2 780,858 miliards de € + 3,82 % Relativa 150,568 % del PIB - 0,19 %
Moneda	Euro (EUR)

Desvolopament

IDH (2021)	0,895 (plan naut ; 30e)
IDHI (2021)	0,791 (35e)
Coeficient de Gini (2020)	35,2 %
Indici d'inegalitat de genre (2021)	0,056 (13e)
Indici de proesa environamentala (2022)	57,7 (23e)

Divèrs

Còdi ISO 3166-1	ITA, IT
Domeni Internet	.it (.agut)
Indicatiu telefonic	+39
Còdi sus placa mineralogica	I
Organizacions internacionalas	ONU : 1955 UE : 1958 COE : 1949 OTAN : 1948 ESA : 1978 UPM : 2008 BAD : 1982 AIIB : 2016 FMI : 1947 OCDE : 1960 OMC : 1995 CD : 2000 G7 e G20

Itàlia (/itali/  ; en italian : Italia /iˈtaːlja/ ), en forma longa la Republica italiana (en italian : Repubblica Italiana /reˈpubblika itaˈljaːna/), es un Estat sobeiran d'Euròpa del Sud. Son territòri compren una partida continentala, una peninsula situada al centre de la mar Mediterranèa aital coma una partida insulara constituïda per las doas mai grandas illas d'aquela mar, Sicília e Sardenha, e d'autras illas mai pichonas. Es restacada a la rèsta del continent pel massís dels Alps. Lo territòri italian correspond aproximativament a la region geografica omonima. Lo país possedís de frontièras terrèstras amb França, Soïssa, Àustria e Eslovènia aital coma de frontièras intèrnas amb Sant Marin e lo Vatican.

Itàlia pòrta una contribucion plan importanta a la civilizacion occidentala puèi qu'es sustot lo brèç de la civilizacion etrusca, de la Grècia Granda, de l'Empèri roman, de la Santa Sieu, de las republicas maritimas, de l'umanisme e de la Renaissença. Existent coma Estat unitari dempuèi 1861 en seguida del Risorgimento (Renaissença o Resurreccion) menat pel reialme de Sardenha, Itàlia es una republica parlamentària dempuèi l'abolicion per referendum de la monarquia italiana en 1946.

Itàlia es, en aquela debuta de XXI^e sègle, l'ochena poténcia economica mondiala e tresena economia de la zòna euro. Es membre de l'ONU , de l'Union Europèa, de l'Union latina, de l'OTAN , de l'OCDE , del G7 e de l'OMC .

Toponimia

Evolucion del territòri nommat Italia del V^e sègle abC a Dioclecian.

Al V^e sègle abC lo nom « Italia » designa a l'origina una partida solament de çò qu'es ara Itàlia del Sud. Segon Antiochos de Siracusa, es la partida del sud de la peninsula (Bruttium), l'actuala region italiana de Calàbria abitada per las Italoi (e mai precisament l'istme de Catanzaro). Abans lo II^e sègle abC e l'istoriograf grèc Polybe, se crida Itàlia lo territòri comprés entre lo destrech de Messina e las Apennins septentrionals, puèi el e son contemporanèu roman Caton l'Ancian espandisson lo concèpte territorial de la peninsula fins a l'arc alpin. Es jol regne de l'Emperador August (I^er sègle abC) que lo tèrme es estat espandit oficialament per cobrir la peninsula fins als Alps, unificant atal la zòna geografica italiana e unificant pel primièr còp l'ensemble del pòble ethnoculturel italic que i viviá. Sicília, Sardenha e Corsega fan pas partida d'Itàlia a aquela epòca, e çò fins al III^e sègle, consequéncia de las reformas administrativas de Dioclecian, e mai se lors rapòrts culturals estreches amb la peninsula permeton de los considerar coma partida integranta d'Itàlia.

Lo nom Italia poiriá tanben venir del nom d'Italos , filh de Telegonos e de Pénélope, rei dels Œnôtres o Œnotriens, reialme correspondent a una partida de Calàbria e de la Basilicate, anant fins a Tarent al sud. « Italos venguèt un legislator tant apreciat per sa justícia e sa faiçon de governar, que son pòble cridèt sos territòris del nom d'Itàlia en son onor, en sa memòria », segon l'Eneïda de Virgili.

Una de las mai ancianas inscripcions fasent aparéisser lo mot Itàlia jos la forma ITALIA se tròba sus una moneda datant del I^er sègle abC, retrobada dins l'anciana Corfininium dins las Abruzzes, capitala de la Confederacion italica. La moneda èra estada frapada per la confederacion dels pòbles italics, en guèrra contra Roma per obtenir la ciutadanetat romana (Guèrra sociala). Lo taur èra un simbòl fòrt dins los reialmes italics e èra sovent descrich balhant un còp de bana a la loba romana, simbòl provocant de l'Itàlia liura pendent la Guèrra sociala (Roma) al I^er sègle abC

Lo tèrme meteis d'Italia evolua pendent l'Antiquitat. Pels grècs, s'agissiá solament de reialme vesin d'Italos . Una origina populara rapròcha l'etimologia a un episòdi de la mitologia grèca de las òbras d'Eracles. En efièch, après aver raubat los cent quinze buòus de Géryon, l'eròi menèt lo tropèl lo long de las còstas italianas, quand un taur s'escapèt fins en Sicília. Eracles l'i retrobèt e cridèt lo país Italia. Una autra version grèca emplega los tèrmes Ouitalia e Ouitalios, en los raprochant del grèc escandalh (ancianament Wetalon) significant : « taur ». Es possible egalament que los ítalos ajan pres lor nom de l'animal, lo taur, e que dins una prima sacrada, los aviá guidats fins als luòcs ont se son segurament installats. L'istorian grèc Dionysius d'Alicarnàs expausa aquel compte-rendut amassa amb la legenda qu'Itàlia a portat lo nom d'Italus, mencionat tanben per Aristòtel e Tucidides.

Una autra etimologia es prepausada, sul raprochament d'it- e d'aithô , en grèc : aquel vèrb significa « cremar », e s'o retrobariá dins lo radical del nom del volcan Etna. Sa preséncia seriá justificada estant que, « Itàlia » essent un nom balhat pels grècs, venent de l'èst, veson lo solelh colc rogejar e cremar l'orizont a l'endrech de la peninsula. Se tròba lo tèrme aithalia egalament utilizat a l'epòca antica per las illas de Lemnos (probable en consequéncia de son activitat metallurgica) e d'Elba , per la meteissa rason que « Itàlia ». Son usatge per l'Etna o Aithna es transparent. Lo nom d'aithalia seriá estat balhat primièr a las còstas sud de la Bòta, aquí ont los grècs an acostat en primièr, sul continent.

Istòria

Abans e pendent Roma

• 
  Sassi de Matera dins la region de Basilicate remontant al paleolitic (X^e millenari abC).
• 
  Complèx nuragique de Palmavera dins la província de Sassari en Sardenha datant del II^e millenari abC
• 
  Alinhament de tombas a dado etrusca de la necropòli de Banditaccia dins lo Laci.
• 
  Vista d'artista d'una pintura murala de la Sèrp mitica de la Tomba de la quadriga infernala de la Necropòli de las Pianacce situada a Sarteano, província de Siena.
• 
  Temple de la Concòrdia dins la val dels Temples d'Agrigent , Sicília.

Abans lo desvolopament de Roma, Itàlia èra compausada de mantuna cultura e civilizacions, per la màger part indoeuropèas (Italiotes o italicas), sus un substrat ligur del Neolitic. Sus aquelas culturas qualificadas d'autoctònas, encambavan :

• al sud, las florissentas colonias grècas de la Grècia Granda, a partir del VIII^e sègle abC per exemple Siracusa, Agrigent e Sélinonte ;
• al centre, dels pòbles italics, venguts d'Euròpa centrala a l'edat del bronze, pròches dels cèltas : òscs, sabins, Samnites, latins, ombrians, etc. ;
• la civilizacion etrusca, non-indoeuropèa, que, segon las fonts, seriá autoctòna o venguda d'Asia Menora ;
• al nòrd, los Vénètes, los Ligurs e los cèltas, aquestes arribats mai tardivament de Boèmia, ocupan la plana de Pò, apelada puèi Gàllia cisalpine.

Jos la Republica romana, lo limit nòrd d'Itàlia s'arrèsta a la Gàllia cisalpine, al nivèl dels fluvis Aesis - puèi en -59 lo Rubicon - e Magra. En -42, la Cisalpine es amassada a Itàlia que s'arrèsta d'ara enlà als Alps. Aquel darrièr limit es fixat al trofèu dels Alps mas es puèi desplaçada. Roma atribuís la ciutadanetat romana a l'ensemble dels italians tre -89, l'espandís pas a tot l'Empèri que tres sègles mai tard (edicte de Caracalla, 211-212).

Roma e son empèri

• 
  Panteon (Roma).
• 
  Colisèu a Roma.
• 
  Colomna Trajane a Roma.
• 
  Arc de Septime Sévère a Roma.
• 
  Castèl Sant-Ange a Roma.
• 
  Fòrum Romain (Roma).

Romul e Rème noirits per la loba, mite fondator de la civilizacion romana, musèus del Capitòli (Roma).

Segon la legenda, la fondacion de Roma es deguda a Romul e Rème al mièg del VIII^e sègle abC La civilizacion de Roma coneguèt una primièra fasa d'expansion jol governament dels reis de Roma, que son egalament los fondators simbolics de nombrosas institucions romanas. L'unificacion de la peninsula es conducha a l'epòca de la Republica. Après la victòria de Roma contra Cartage pendent la primièra guèrra punica, las principalas illas de la Mediterranèa occidentala passèron egalament jol contraròtle de Roma. Los segond e tresen guèrras punicas li assegurèron lo contraròtle de tot l'entorn del bacin occidental de la Mediterranèa.

Al I^er sègle abC, Roma domina una partida granda del bacin mediterranèu, mas après la mòrt de Juli Cesar, lo 15 de març de 44 abC, la Republica escura dins la tresena guèrra civila de son istòria. Son successor, filh adoptiu per testament e pichon-nebot, Octavi, futur emperador August, primièr fòrt mal preparat a menar sa conquista del poder arriba a eliminar progressivament sos rivals : en 42 abC, una coalicion de las fòrças octaviennes e antoniennes destruson las fòrças dels tiranicidis dins la plana de Philippes en Macedònia, en 36 abC somet Sextus Pompèu alara mèstre de las illas tirrenencas e se desbarrassa de son ancian collèga triumvir Lepid. Enfin en 31 abC afronta e desfà la flòta de Marc Antoine e Cleopatra VII a la batalha d'Actium, çò que fach d'el lo mèstre de l'empèri roman. A partir de genièr de 27 abC, fasent semblant de restaurar la Republica dins son foncionament tradicional, la transforma progressivament en Empèri (sa « regne » es un periòde nommat pels istorians lo Principat) e met atal fin a de longas annadas d'instabilitat politica. Son regim se fonda sus un consensus : lo desir de patz sociala après tres guèrras civilas destructrises. Lo governament dels territòris controlats per Roma evolua e se melhora relativament respècte a çò qu'èran las practicas de gestion republicana. Lo fèrre de lança de la gestion es lo respècte de las culturas localas (per exemple lo respècte escrupulós de las tradicions religiosas de cada província), de las formas d'autonomias (las primièras a ne beneficiar foguèron las ancianas ciutats-estats de Grècia) que s'aprigondisson e s'espandisson a mesura que la romanizacion dels provincials progrèssa e lo desvolopament economic favorizat per la realizacion de grandas infrastructuras e sustot la Pax Romana.

Empèri roman a son apogèu.

Itàlia e sas regions a l'epòca de l'Empèri roman al I^er sègle abC

Lo Trofèu dels Alps, uèi situat dins la comuna francesa de la Turbie, marcava la frontièra costièra entre Itàlia e la Gàllia augustéenne.

L'empèri èra compausat d'Itàlia (metropòli de l'empèri) e de las províncias romanas (territòris situats a l'exterior de la peninsula). Juridicament lo territòri d'Itàlia èra assimilat al de la vila de Roma, sos abitants liures èran totes ciutadans romans gràcias al drech del sòl (chuc soli). Los ciutadans romans podián servir dins las legions mas avián tanben fòrça privilègis socials respècte als non-ciutadans. Lo programa politic dels emperadors èra d'integrar de mai en mai las províncias a la civilizacion romana, aiçò, al fil dels sègles, a agut coma consequéncia una pèrda progressiva de l'egemonia d'Itàlia sus las províncias. Als III^e e IV^e sègles, l'Empèri roman se transforma, de facto, d'un « empèri colonial » a un empèri universal ont totes los òmes liures èran ciutadans d'una meteissa nacion. La data carnièra d'aquela transformacion es l'Edicte de Caracalla de 211 qu'autreja la ciutadanetat romana a tot òme liure de l'Empèri, mesura que foguèt precedida de plan nombroses autreges siá a títol individual, siá a títol collectiu pendent los primièrs sègles de l'Empèri. A aquela epòca los legionaris son principalament recrutats demest los ciutadans romans eissits de las províncias, sustot d'Illíria e de Tràcia. Se l'apogèu territoriala e economic de l'Empèri cobrís los I^er e II^e sègles, lo III^e sègle marca el un periòde escur apelat Anarquia militara o Trebolas de l'Empèri, marcada per de crisis politicas a repeticion, sus fons d'invasions barbaras regularas. Los Emperadors se succedisson a l'agrat dels còps d'estat o dels assassinats politics. Es solament l'arribada de Dioclecian al poder, en 284, que met en plaça lo sistèma de la Tétrarchie, e que met fin a una instabilitat prejudiciabla per l'Empèri : grossièrament, aquel sistèma se fonda sus un despartiment territorial de l'Empèri entre dos emperadors nommats los « Augustes », assistits de dos « dalfins » que pòrtan lo títol de « Cesar ». Aquel sistèma que dividís l'empèri o torna paradoxalament mai apte a respondre a las incursions enemigas (cada part se defend ela meteissa e prèsta ajuda a sa consòrre). Aquel sistèma es una temptativa per far abstraccion del sistèma de succession ereditària, mas que subreviurà pas a la disparicion politica de son fondator. En 305, d'un comun acòrdi, los dos August (Dioclecian el meteis e son omològa Maximien) quitan o poder e se retiran de la vida politica. La Tétrarchie i subreviu pas e las règlas de succession dinastica reprenon lo dessús amb l'arribada de la dinastia de las Constantiniens. Après lo III^e sègle, lo IV^e sègle es un sègle de securitat e de progrès economic que vei d'autra part l'Empèri progressivament se crestianizar.

Dempuèi la debuta del regne de Dioclecian (284), una èrsa novèla de persecucions menadas per l'Estat roman frapa los crestians, amb un nombre important de supliciats. Davant la malescaduda de sas accions violentas, l'emperador Patís signe en 311, un primièr edicte de tolerància, mas es una tolerància negativa a l'invèrs de l'edicte de Milan, li publicant una tolerància positiva, signat 313 per Constantin I^er. Aquel tèxt met fin a las persecucions contra los crestians e garantís a totes los ciutadans la libertat de culte. La declaracion se referís a un monoteïsme imprecís (per trucar pas ni pagans ni crestians) e declara que l'Estat balha la libertat de consciéncia a sos ciutadans, piosas intentàvem lèu remesas en question per l'implicacion de l'Estat roman dins l'esquisma dich donatista. Lo crestianisme, se propaga en Itàlia sustot a partir de la vila de Roma, ciutat cosmopolita dins la quala vivián de nombroses immigrats originaris de las províncias d'orient, ont lo crestianisme èra mai espandit (Las mai fòrtas concentracions s'enregistran en Judèa e en Egipte). La Glèisa romana recupèra un certan nombre de tradicions paganas e los assimila dins sa liturgia : per exemple, la data del 25 de decembre per la celebracion de Nadal coïncidís amb las fèstas del dieu Sol, plan venerat a la debuta del IV^e sègle. Idem, la causida de dimenge pel « Jorn del Senhor », jorn setmanièr de las celebracions solaras (qu'es demorat dins l'anglés Sunday o encara l'alemand Sontag). Los cultes politeïstas son atal transformats en veneracion dels sants e de la Verge Marie. Per exemple, fòrça temples dedicats a Vènus se transforman en glèisas consacradas a la maire de Jèsus e dins las vilòtas las ceremonias dedicadas a un dieu protector venon de las fèstas patronalas en l'onor d'un sant que l'imaginari popular assòcia al dieu precedent : protector dels malauts, de l'agricultura, de la caça, dels soldats e dels marins. Per aquela politica, la Glèisa romana arriba a far melhor acceptar als italians, plan estacats a lors tradicions, lo passatge al crestianisme. Lo meteis procediment es a l'òbra dins las províncias. En 380, l'emperador Teodòsi I^er auça lo crestianisme al reng de religion d'Estat.

A la debuta del V^e sègle, en 402, la vila de Ravena, dins lo nòrd-èst d'Itàlia, ven capitala de l'empèri d'Occident ; ne serà la darrièra. Segur, Roma ocupava pas mai vertadièrament, dempuèi lo III^e sègle, la foncion de capitala senon una « capitala simbolica », luòc d'ancoratge de la memòria e de las tradicions romanas. De capitalas mai efectivas (e sustot mai pròchas dels fronts) l'avián dempuèi de temps suplantadas. Dins la nuèch del 31 de decembre de 406 al 1^er genièr de 407, lo front renan es desgarnit per de rasons de defensa de l'Itàlia peninsulara. Aquela nuèch, Ren gèla e pèrd son aspècte de barrièra naturala, facilitant lo passatge massís de barbars (alamans, visigòt, ostrogòt, Vandals) de cap a un limas aminci (solament defendut per qualques tropas de federats francs). Es la debuta d'una decennia dificila per l'Empèri (407-420) : es confrontat a una longa seria d'invasions barbaras : los visigòts, los Huns, los ostrogòts, los Vandals e los francs. L'annada 410 marca durablament los esperits, los barbars meton Roma a sac metent fin a uèch sègles de securitat intramuros. Lo prefècte de la vila de l'epòca Rutilius Namatianus escriu en poèma dins lo qual parla de « la Maire del Mond assassinada ». En despièch d'aquel aflaquiment, l'Empèri s'afondra pas pasmens pas sulcòp : En 420, la situacion s'es estabilizada mas l'empèri a ja perdut sa primièra província ( Bretanha), a conegut doas decennias de destruccions divèrsas, e dels barbars son presents dins tot l'Empèri d'Occident. En mai, a aquela data, un quart de l'armada romana es estat avalit e lo limas e plan mal defendut. L'Empèri coneis una fasa de redreçament jos l'accion energica del general Aetius (desfà sustot Atila a la batalha dels Camps Catalauniques en 451), mas ressòrt plan aflaquit del periòde d'instabilitat politica obèrta per l'assassinat d'aqueste per Valentinien III en setembre de 454 (L'Emperador serà el tanben assassinat un an après, metent fin a la dinastia de las théodosiens). L'Empèri pèrd alara son general melhor. Los barbars qu'èran estats aculhits coma federats a l'interior de las limas, forman de reialmes que son de mai en mai autonòms respècte al poder imperial. Aquel parcelatge progressiu de l'Empèri es favorizat per l'incompeténcia dels uèch emperadors que se succedisson de 455 a 476, la màger part feblas e pauc entreprenents. Roma es tornarmai mesa a sac en mai de 455. Cap a 470, l'Empèri d'Occident s'es reduch a Itàlia e qualques possessions en Gàllia. En 476, Odoacre, un patrice d'origina germanica, depausa lo darrièr Emperador, Romul Augustule, e renóncia a prene lo títol d'emperador e a governar las províncias. Se proclama simplament rei d'Itàlia. Aquela data marca la fin de l'Empèri roman d'Occident. Simbolicament, envia a Constantinòple los insignes imperials a l'emperador d'Orient Zénon. L'Empèri roman d'Orient subsistís encara un millenari, desapareissent amb la presa de Constantinòple pels otomans en 1453.

Itàlia medievala

• 
  Basilica Sant Marc a Venècia (IX^e – XIV^e sègle).
• 
  Basilica San Michele Maggiore a Pavia (XI^e – XII^e sègle).
• 
  Porta Soprana a Gènoa en Ligúria (XII^e sègle).
• 
  Torre de Pisa en Toscana (XII^e sègle).
• 
  Castel del Monte dins los Pouilles (XIII^e sègle).
• 
  Castel Nuovo a Nàpols (XIII^e sègle).
• 
  Catedrala Santa Maria del Fiore a Florença en Toscana (XIII^e – XVII^e sègle).
• 
  Ponte Vecchio a Florença (XIV^e sègle).
• 
  Dòma de Milan en Lombardia (XIV^e sègle).
• 
  Torre del Mangia a Siena en Toscana (XIV^e sègle).
• 
  Palais dels Dògas a Venècia (XIV^e sègle).
• 
  Basilica San Petronio de Bolonha (XIV^e – XV^e sègle).

Après la casuda de l'Empèri roman d'Occident, Itàlia es tombada jol poder del reialme d'Odoacre e, mai tard, es estada sasida pels ostrogòts, seguida al VI^e sègle per una brèva reconquista jos l'emperador bizantin Justinian. L'invasion d'una autra tribú germanica, los lombards, a la fin del sègle meteis, a reduch la preséncia bizantina al reialme quinque de l'exarcat de Ravena e a marcat la fin de l'unitat politica de la peninsula per las 1 300 annadas seguentas. La peninsula èra donc devesida coma seguís : lo nòrd d'Itàlia e la toscana formavan lo reialme lombard, amb sa capitala a Pavia, mentre que dins lo centre-sud d'Itàlia, los lombards controlavan los ducats de Spolète e de Bénévent. La rèsta de la peninsula demorèt jols bizantins e foguèt partejat entre l'exarcat d'Itàlia, basat a Ravena, lo ducat de Roma, lo ducat de Nàpols, lo ducat de Calàbria e Sicília, aquela darrièra dependent dirèctament de l'emperador de Constantinòple. Lo reialme lombard es puèi estat absorbit per l'Empèri franc per Carlesmanhe a la fin del VIII^e sègle e venguèt lo reialme d'Itàlia, gardant la capitala a Pavia. Los francs an egalament contribuït a la formacion dels Estats pontificals dins lo centre d'Itàlia.

L'Itàlia medievala es lo teatre d'una rivalitat granda entre las vilas del nòrd de la Peninsula, que venon dels centres textils e dels centres financièrs e monetaris per d'unas d'entre elas. Florença, Gènoa, Venècia crèan de monedas d'aur, en creant caduna una pèça fabricada dins aquel metal, mai dificil a raunhar e a falsificar. Lo florin, principala moneda de l'Edat Mejana, es creat en 1252 per la corporacion de las changeurs e banquièrs (Arte del Cambio) de Florença, l'una de las cinc corporacions màgers e contribuís a la capitada de la vila, que l'impausa en Euròpa. Lo dinamisme del quartièr d'afars venician li permet una expansion navala e la construccion d'un arsenal qu'es lo mai important al mond e qüadruple en qualques decennias. En 1480, la vila d'Otrant serà mesa a sac per las tropas enviar per Mehmed II. Mas après la mòrt d'aqueste los crestians reprendràn la vila.

Renaissença

• 
  La basilica Santa Maria della Salute de Venècia (XVII^e sègle).
• 
  Lo pont del Rialto a Venècia al dessús del Grand Canal (XVI^e sègle).
• 
  La Pietà de Miquèl Àngel (XV^e sègle).
• 
  Retrach de Mona Lisa (la Joconde) de Leonardo da Vinci, (XVI^e sègle).
• 
  Lo David de Miquèl Àngel (XVI^e sègle).
• 
  La vòuta de la Capèla Sixtine per Miquèl Àngel, (XVI^e sègle).
• 
  La torre del Filarète del castèl dels Sforza a Milan (XV^e sègle).

La Renaissença italiana, que culmina al XV^e sègle, pren raiç en Toscana (Itàlia centrala), concentrada a l'entorn de Florença e Siena. A de repercussions importantas a Venècia puèi se difusa a Roma, ont florís una arquitectura a la mòda antica.

La peninsula se distinguís per las òbras literàrias de Pétrarque, Castiglione e Maquiavèl, las òbras d'artistas coma Miquèl Àngel e Leonardo da Vinci e las grandas òbras arquitecturalas, coma lo Dòma de Florença e la basilica Sant Pèire a Roma. La Renaissença italiana es tanben marcada per l'installacion en França de financièrs e d'artistas. N'es atal de bancas italianas de Florença e Lucques, implantadas a Lion, coma la Banca Gadagne e las Capponi, que fusionan e prèstan als sobeirans espanhòls e franceses que se combaton. Lo banquièr Albisse Del Bene, eissit d'una familha d'exiliats florentins, es munitionnaire de las armadas e contròla la levada dels impòstes dins totas las regions de França.

Cap a l'unificacion

Palais reial de Venaria, residéncia de Savòia.

150^e anniversari.

Carta anciana d'Itàlia al sègle XVI (Bibliotèca interuniversitaire de la Sorbona, NuBIS).

De XIV^e al XVI^e sègle, es la Renaissença en Itàlia amb d'artistas tals coma Miquèl Àngel o Raphaël, e dels scientifics coma Galilèa que fan literalament « renàisser » l'art e la sciéncia, primièr dins la peninsula puèi dins Euròpa tota entièra. A l'epòca de Leonardo da Vinci, Itàlia demòra plan trocejada sul plan politica. Es constituïda d'un mosaïc de principautats (ducats, ciutats-estats…). Los princes italians organizan cadun lor pròpria cort e se liuran sovent a de guèrras sagnosas amb de multiplas intervencions exterioras, sustot de França e d'Espanha (guèrras d'Itàlia). Las guèrras incessantas del XVI^e sègle degudas a las ingeréncias dels grands estats europèus aital coma la montada en poténcia d'Àustria e de las principautats alemandas explican en partida lo declin de las principautats italianas del XVII^e al XIX^e sègle.

La Revolucion francesa e las guèrras d'Itàlia que s'enseguisson fan nàisser dins l'intelligentsia italiana l'espèr d'una Itàlia unificada, espèr lèu esfaçat après que la peninsula se tròbe tornarmai copada en diferents estats.

Après las campanhas napoleonianas, l'ostal de Savòia, que vei una escasença d'agrandir lo reialme de Sardenha, utiliza las butadas nacionalistas e s'engatja dins tres guèrras d'independéncia contra l'Empèri Austro-ongrés, la segonda se fasent amb lo supòrt exterior de França. En 1859, França del Segond Empèri e lo reialme de Sardenha concluson una aliança amb la tòca de regetar Àustria fòra d'Itàlia del nòrd, França devent recebre Savòia e lo comtat de Niça ne recompensa per son ajuda. Pasmens, après l'ocupacion de Lombardia, Napoleon III signa l'armistici de Villafranca que met fin a la campanha d'Itàlia, daissant atal la Vénétie austriana. Avent pas emplenat sas obligacions, lo cap de governament de Sardenha Camillo Cavour refusa de cedir Savòia e Niça a França. Pasmens, la desfacha d'Àustria aflaquís los Estats pichons de la peninsula, ont de governaments liberals se forman e demandan l'annexion al reialme de Sardenha. Cavour arranca l'acòrdi de França mas li deu sacrificar Savòia e Niça. La cession de Niça lèva de vivas protèstas, en particular de Giuseppe Garibaldi, nascut dins la vila.

Venècia.

Lo 24 de març de 1860, Napoleon III e Victor-Emanuèl II signan lo tractat de Turin, que prevei l'annexion de Savòia e de Niça a França. En seguida de l'expedicion de las Mila al sud e la davalada subsequenta dels piemonteses del nòrd, lo reialme de Sardenha capita a unificar una partida granda de la peninsula (a l'exclusion de Roma e de Venècia) e a provocar la proclamacion del reialme d'Itàlia lo 17 de març de 1861, avent coma capitala Turin, puèi Florença a partir de 1865.

En 1866, Venècia es annexada al reialme d'Itàlia, seguida per Roma, en 1870. Aiçò provòca la debuta d'una fractura entre l'Estat italian e la Glèisa que durarà fins als acòrdis del Latran, en 1929. La forma de governament proclamada es la d'una monarquia constitucionala, amb un parlament elegit al sufragi restrech. Roma ven oficialament capitala d'Itàlia en 1871.

A l'encòp, dins lo nòrd de la peninsula, se desvolopa una poderosa industrializacion, facilitada pels capitals d'una agricultura modernizada dins la plana de Pò, las ressorsas idroelectricas dels Alps dins lo darrièr quart del sègle e la deslocalizacion de las industrias del sud, sustot textils, cap al nòrd. Aquela industrializacion se concentra essencialament sul « Triangle d'Aur »: Turin, Milan e Gènoa. Lo Sud demòra dominat per la produccion agricòla mas tanben per d'estructuras agràrias quasi feudalas : es lo sistèma dels latifondis, grandas espleitacions als proprietaris absentéistes e rotinièrs, als obrièrs agricòlas jos-pagats e dels microfundia, minusculas proprietats destinadas principalament a l'auto-consomacion. Aquela situacion economica condutz al desvolopament del brigandatge, movement insurreccional politic e social de l'Itàlia meridionala, violentament reprimit e balharà naissença a la debuta de l'immigracion meridionala.

De Primièra a la Segonda Guèrra Mondiala

Malgrat qu'avent aderit a la Tripla-Aliança en 1882, Itàlia demòre neutra a la debuta de la Primièra Guèrra Mondiala, puèi decidisca de s'aliar a la Tripla-Ententa. Lo 24 de mai de 1915, Itàlia declara la guèrra a Àustria-Ongria. La guèrra s'avera mai dificila que previst : las armadas austrianas e italianas arriben pas a prevaler l'una sus l'autre. En 1917, après la desfacha russa, los alemands concentran sèt divisions sul front italian per ajudar lors aliats austrians. Dins la batalha que seguís, a Caporetto, los italians patisson una plan grèva desfacha e recuolan de mai de 100 km sus la linha del Piave. En junh de 1918, s'engatja la batalha del Piave pendent la quala, los austrians ensajan sens capitadas de copar la linha nòrd del front italian. Lo 24 d'octobre de 1918, l'armada italiana lança una ofensiva victoriosa a Vittorio Veneto e obliga Àustria-Ongria a demandar un armistici. Lo 4 de novembre de 1918 es signat l'armistici de Villa Giusti. Pel tractat de Versalhas, las frontièras italianas foguèron rectificadas en sa favor. Pasmens Itàlia obtenguèt pas totes los territòris que reivindicava, sustot sus la question de l'irredemptisme , que foguèt ressentida coma una « victòria mutilada », çò que va favorizar l'agitacion nacionalista e l'ascension de Mussolini. En 1912, Itàlia s'apodera de Libia qu'èra jos dominacion otomana dempuèi mantun sègle. La resisténcia libiana sostengut pels caps militars turcs (Mustafa Kemal e Enver Bei)s'avera eficaç mas, los italians prenon l'avantatge sus l'Empèri que combat tanben dins los Balcans.

Lo Vittoriano.

Benito Mussolini èra dins las annadas 1900 un jove militant socialista pròche del sindicalisme revolucionari, un grop que cresiá pas al « parlamentarisme borgés » e èra favorable a una revolucion violenta. Pasmens pendent la dintrada en guèrra d'Itàlia en 1915, Mussolini aviá madurat egalament una fòrta inclinacion nacionalista. Estimava sustot que la guèrra èra anticapitalista perque exaltava la valor de las massas paisanas e obrièras al combat. Estima pasmens qu'una revolucion socialista se pòt pas realizar que per la collaboracion de totas las classas, popularas e borgesas, pel salut de la nacion.

Benito Mussolini.

De 1919 a 1922, Itàlia es brandida per una grèva crisi sociala, economica e politica. Mussolini, figura politica montanta del fascisme, que cerca de sostens primièr dins los movements d'esquèrra, puèi, tre 1920, a drecha (conservators, monarquistas, nacionalistas), esplecha aquel contèxt de tensions economicas e socialas en copant las gravas e los sindicats per la violéncia : se fa atal conéisser e plan veire pels miègs d'afars e lo patronat (Confindustria e Confagricoltura). Utiliza per aquò dels squadre (escarradas), menas de milícias, eissidas en granda partida dels rengs dels arditi (venent de las tropas de flor desmobilizadas en 1918) nacionalistas, dont l'unifòrm es la camisa negra — que vendrà un dels simbòls del fascisme. Après la marcha sus Roma en octobre de 1922, lo rei d'Itàlia, Victor-Emanuèl III, li fisa lo governament. En 1924 lo partit fascista empòrta las eleccions legislativas. Lo deputat socialista Matteotti denóncia las violéncias e las intimidacions dont son victimas los opausants politics. Es assassinat qualques jorns mai tard. Jogant abillament de mansuetud e de menaças, Mussolini installa progressivament l'aparelh fascista dins lo país, lo qual ven lèu una dictatura autoritària reprimissent violentament tota oposicion. Las leis fascistissimes, instauradas entre 1925 e 1926, fan pròva d'aquela transformacion en Estat autoritari (quitament totalitari, segon d'unes istorians). Instauran un partit unic, una polícia secrèta e un tribunal especial per jutjar los opausants ; suprimisson egalament la libertat de la premsa, d'ara enlà controlada per la censura fascista, e defendon los sindicats e las associacions non afiliats al regim fascista. L'aliança militara de l'Itàlia fascista amb l'Alemanha nazi provòca la dintrada d'Itàlia dins la guèrra als costats de las fòrças de l'Ais .

Mussolini declara la guèrra a Anglatèrra e a França lo 10 de junh de 1940, a la velha de la dintrada dels alemands dins París. Pendent la signatura del Pacte d'acièr en 1939 amb Alemanha, Itàlia aviá estimat poder pas participar a una guèrra de vasta amplor abans l'annada 1943, a causa de l'usura e de la vetustat de son armament. Las victòrias liuç dels alemands possan Mussolini a dintrar en guèrra tre 1940, pensant que la sortida del conflicte es alara pròche.

Al contra de la Primièra Guèrra Mondiala ont combatiá sus un sol front, l'armada italiana es forçada de s'engatjar sus quatre fronts diferents : en Africa del Nòrd, en Africa orientala, dins los Balcans e en URSS. Los italians patisson mantuna grèva desfacha e son de mai en mai dependents de lors aliats alemands. Après la desfacha d'El Alamein e lo desbarcament anglo-american al Magrèb en novembre de 1942, italians e alemands abandonan Africa en mai de 1943. En mai, las armadas de l'Ais avent patit una grèva desfacha a Stalingrad en genièr de 1943, l'armada italiana en URSS se desagrèga dins una desbandada catastrofica.

Lo 10 de julhet de 1943, los Aliats desbarcan en Sicília puèi penètran dins lo sud d'Itàlia ; Mussolini es versat puèi empresonat, sus òrdre del rei. Lo dictator es desliurat per un comando alemand lo 12 de setembre de 1943. Mentre que los alemands se transforman d'aliats en ocupants, lo Duce installa, jos l'òrdre d'Adolf Hitler, una Republica sociala italiana (apelada tanben Republica de Salò) dins lo nòrd del país, qu'es en realitat un Estat toston fascista entièrament dependent de las fòrças alemandas. Lo manescal Pietro Badoglio signa la capitulacion l'8 de setembre de 1943, e Itàlia del Sud perseguís la guèrra als costats dels Aliats, al meteis temps que s'engatja una guèrra civila en Itàlia del nòrd (fascista) de Mussolini sostenguda pels alemands. Itàlia ven alara un vast prat batalhièr ont s'afrontan mantuna armada estrangièra. Lo 28 d'abril de 1945, temptant de fugir cap a Soïssa, Mussolini es executat (puèi pendolant) per de partisans comunistas.

Epòca contemporanèa

Lo 2 de junh de 1946, un referendum met fin a la monarquia : la Republica italiana es proclamada e la familha reiala es exiliada.

Lo Palais senatorial a Roma.

Itàlia s'installa alara dins un regim parlamentari, dominat per la Democracia crestiana e dels partits laïcas antifascistas, que favoriza, malgrat de frequentas crisis ministerialas, a l'encòp la reconeissença internacionala, l'integracion europèa e un desvolopament economic sens precedent.

Lo sector del torisme es dopat per la mòde dels vilatges de vacanças contribuïssent a la descobèrta dels paisatges e del potencial toristic d'Itàlia del sud al près de la clientèla internacionala. Vedeta de la borsa italiana milanesa, Fiat es lo simbòl del miracle italian, dont lo periòde va de las eleccions d'abril de 1948 als Jòcs Olimpics de Roma en 1960 : 700 000 automobilas en 1955, 10 milions cinc ans après. Lo fabricant d'escotèrs Vespa es pas en rèsta. Entre 1945 e 1965, se'n vendrà 3,5 milions.

Un Partit comunista italian de mai en mai fòrt, e relativament moderat, empacha tota alternança electorala fins en 1976, moment del « compromés istoric » mas tanben de las annadas de plomb, marcadas pel terrorisme d'extrèma esquèrra e d'extrèma drecha. Pauc a cha pauc, la democracia crestiana, tot en rèsta immancabla, daissa una partida del poder a de partits mens importants coma lo Partit republican italian o lo Partit socialista italian. De reformas socialas màgers son adoptadas après referendum (lo divòrci, l'avortament ) o après lo vòte de leis, aital coma una transformacion del Sistèma de retirada en Itàlia, per tal de desvolopar de formulas de retirada per capitalizacion.

Los gratacèls de Milan.

Un climat afairista corromput s'installa, çò que provòca l'operacion judiciària dicha Mani pulite (Mans netas). S'enseguís una reorganizacion politica massisa que vei l'explosion de las tres grandas fòrças politicas (la Democracia crestiana, lo Partit comunista e lo Partit socialista) en una miriada de partits, cambiaments accentuats pel referendum de 1993 e l'adopcion en 1994 d'una lei electorala pausant las basas d'un sistèma electoral mixte. Aqueles cambiaments provòcan la davalada politica de Silvio Berlusconi dont los afars avián beneficiat del governament del socialista Bettino Craxi. S'es lèu daissat per sos aliats (coma la Liga del Nòrd), ne torna pas mens al poder en 2001 amb una victòria electorala esclafadoira, après un intermèdi, dominat per la centresquèrra, incapabla de far abotir una reforma constitucionala màger. Aquel governament Berlusconi II es fins ara lo mai long de tota l'istòria republicana.

En 2006, l'esquèrra, menada per Romano Prodi, torna al poder en seguida d'una corta victòria a las eleccions legislativas. En agost de 2006, Ehud Olmert demanda a Romano Prodi qu'Itàlia prenga la direccion de la Finul afortida après lo conflicte israélo-libanés, çò que foguèt lo cas en febrièr de 2007.

Lo quatren governament dirigit per Silvio Berlusconi, qu'entamenava son tresen mandat, es estat nommat l'8 de mai de 2008 e èra compausat d'una aliança entre lo partit Pòble de la libertat e lo partit de la Liga del Nòrd (Lega Nòrd, drecha quitament extrèma drecha federalista, regionalista, populista, eurosceptica).

En seguida de la demission de Silvio Berlusconi, en novembre de 2011, un governament dich tecnic es dirigit per l'economista Mario Monti que demissiona lo 21 de decembre de 2012 mas demòra en foncion fins al 28 d'abril de 2013 e anóncia sa montada en politica per la coalicion electorala Amb Monti per Itàlia puèi lo partit centrista e liberal Causida civica per Itàlia (Scelta Civica per l'Italia).

Dins las annadas 2010, lo paisatge politic a fòrça cambiat : la centresquèrra a convergit en un sol partit, lo Partit democrata (Partito Democratico), e la centredrecha a fach, provisòriament tot parièr amb la creacion del Pòble de la libertat (Popolo della Libertà), lo partit creat per Silvio Berlusconi e Gianfranco Fini. Aquò a per consequéncia d'enraiar l'instabilitat cronica de la vida politica italiana, e mai se lo PDL patís la partença de Futur e libertat per Itàlia, deu abandonar la direccion del governament en seguida de la crisi del deute dins la zòna euro en 2011 e acaba per esclatar en 2013. D'un autre costat, una formacion populista, anti-corrupcion e partisana d'una democracia dirècta per oposicion a las formas de democracias representativas, lo Movement 5 estelas (Movimento 5 Stelle) de l'ancian umorista e polemista Beppe Grillo, a jogat de regèt creissent dels partits tradicionals dins una partida de l'opinion publica per venir l'una de las principalas fòrças electoralas del país.

Las eleccions generalas de las 24 e 25 de febrièr de 2013 abotisson a de resultats incertans. La coalicion d'esquèrra Itàlia. Fòrça comun (Italia. Bene Comune) formada a l'entorn del Partit democrata e comprenent l'Esquèrra, ecologia e libertat (Sinistra Ecologia Libertà, esquèrra écosocialiste e eurocomunista), lo Partit socialista italian (Partito socialista italiano, esquèrra socialdemocrata e socialista democratic) e lo Centre democrata (Centro democratico, centre crestian social) arriba en cap en nombre de votz e securiza la majoritat absoluda a la Cambra dels deputats, mas pòt pas obtenir lo contraròtle del Senat ont fa quasi jòc egal amb la coalicion de centredrecha de Silvio Berlusconi. Lo Movement 5 estelas fa una traucada amb un quart dels sufragis exprimits, talonant las doas formacions politicas tradicionalas e los forçant a s'ausir per estabilizar una majoritat a la cambra nauta. Enfin, darrièra coalicion a obtenir de sètis, Amb Monti per Itàlia amassant Causida civica per Itàlia, Futur e libertat per Itàlia (Futuro e libertà per l'Italia, centredrecha liberal-conservatisme e eurofil) e l'Union de centre (Unione di Centro, centre democrata crestian).

En seguida d'aquel escrutinh, una Grand coalicion (Granda coalizione) es formada entre lo Partit democrata (centresquèrra), que pren lo cap del governament, Lo Pòble de la libertat (centredrecha), la Causida civica per Itàlia (centre) e l'Union de centre (centre), aital coma amb lo supòrt exterior del Partit socialista italian, del Centre democrata e de mantuna formacion regionalista, autonomistas o a la representacion especifica (Partit popular sud-tirolés, Partit autonomista tridentin e tirolés, l'Union pel Trentin, l'Union sud-americana dels emigrats italians, lo Movement associatiu dels italians a l'estrangièr e l'Union valdôtaine). Puèi, Lo Pòble de la libertat se dividís en doas en novembre de 2013 : una majoritat dels parlamentaris seguisson Silvio Berlusconi dins l'oposicion e reforman Forza Italia, mentre qu'una fòrta minoritat menada pel ministre de l'Interior Angelino Alfano demòra dins la Grand coalicion e fondan la Centredrecha Novèla (Nuovo Centrodestra). Enfin, en decembre de 2013, lo centre democrata crestian s'amassa dins los grops comuns Per Itàlia (Per l'Italia) dins las doas cambras del Parlament, totjorn membres de la majoritat governamentala e coalizant l'ala democrata crestiana de la Causida civica per Itàlia que crèa en febrièr de 2014 lo partit Populars per Itàlia (Popolari per l'Italia) e l'Union de centre.

Lo governament, format lo 12 de decembre de 2016, es presidit per Paolo Gentiloni. La Cambra dels deputats es presidida per Laura Boldrini, deputada de l'Esquèrra, ecologia e libertat elegida lo 16 de març de 2013 just après las eleccions de 2013 mentre que la coalicion Itàlia. Fòrça comun, e mentre que son partit es dintrat sulcòp dins l'oposicion al governament de granda coalicion que s'es format puèi. Al Senat, es l'ancian jutge antimafia e membre del Partit democrata Pietro Grasso que presidís dempuèi lo 16 de març de 2013.

Lo 24 de març de 2018, après divèrses blocatges, lo parlament italian arriba a elegir los presidents novèls de las doas cambras. La presidéncia Isòla de deputats torna a Roberto Fico, membre del Movement 5 estelas, e la del Senat a Elisabetta Alberti Casellati, pròcha de Silvio Berlusconi. Aquel acòrdi permet de convocar l'ensemble dels movements politics per tal de formar l'executiu novèl. Transparency Internacional (TNI) plaça en 2018 Itàlia al 53^e reng sus 180 país pres en compte dins son classament segon d'indici de percepcion de corrupcion. En genièr de 2021 en plena Pandemia de Covid-19 e en crisi economica, Giuseppe Conte demissiona de son pòst de President del Conselh dels ministres d'Itàlia dins l'espèr de retrobar una majoritat novèla dempuèi la defeccion d'un partit pivòt L'Italia Viva, lo partit de son predecessor Matteo Renzi après de setmanas de criticas sus la gestion de la crisi sanitària e los plans de despensas economicas de Giuseppe Conte. Lo 2 de febrièr seguent, es anonciat que las negociacions dobèrtas per la formacion d'un novèl governament dirigit per Conte an mal escasut a causa de tensions provocadas pel desacòrd entre lo cap d'Italia Viva, Matteo Renzi, e los responsables del Movement 5 estelas e del Partit democrata. Es Mario Draghi qu'es cargat pel president Mattarella de formar un governament, çò que capita qualques jorns mai tard.

A partir de febrièr de 2020, Itàlia es l'un dels païses mai tocats per la pandemia de Covid-19. Itàlia del Nòrd es mesa en quarantena, que s'espandís a la totalitat del país puèi.

En seguida de las Eleccions parlamentàrias italianas de 2022 largament emportadas per la coalicion de centre-drech, e en particular lo partit d'extrèma-drecha Fraires d'Itàlia, Giorgia Meloni ven primièra ministra.

Politica e administracion

Organizacion constitucionala

Abans l'unificacion d'Itàlia, la peninsula èra dividida en mantun Estat independent, cadun avent sa pròpria estructura constitucionala. Demest los principals Estats, se trobava lo Reialme de Sardenha, los Estats pontificals, lo Reialme dels Dos-Siciles, lo Grand ducat de toscana, lo Ducat de Parma, e lo Ducat de Modena.

Lo Reialme de Sardenha, dirigit per l'ostal de Savòia, adoptèt l'Estatut albertin en 1848, establissent una monarquia constitucionala amb una certana libertat de premsa e de religion. Los Estats pontificals, governats pel Papa, èran una teocracia ont lo poder temporal e espiritual èra centralizat dins las mans del Papa. Lo Reialme dels Dos-Siciles, cobrissent lo sud d'Itàlia e Sicília, èra una monarquia absoluda fins en 1848, quand un brèu periòde constitucional foguèt instaurat, abans de tornar a l'absolutisme. Lo Grand ducat de toscana e los Ducats de Parma e de Modena èran egalament de monarquias, sovent influenciadas per las grandas poténcias europèas, sustot Àustria.

Aqueles Estats avián de nivèls variats de reformas e de libertats civilas, amb de constitucions anant de la monarquia absoluda a las cartas constitucionalas limitadas. L'abséncia d'unitat e las diferéncias entre aqueles sistèmas son estats dels factors determinants pels movements nacionalistas e revolucionaris del Risorgimento, qu'an fin finala conduch a l'unificacion d'Itàlia jos la corona de Victor-Emanuèl II de Savòia en 1861.

Jol Reialme d'Itàlia, l'Estatut albertin fasiá ofici de constitucion flexibla. Adoptat en 1848 per Carles-Albèrt de Sardenha, aquela carta constitucionala, inicialament destinada al Reialme de Sardenha, es venguda la lei fondamentala del Reialme d'Itàlia unificat en 1861. Al contra de las constitucions rigidas, l'Estatut podiá èsser emendat per de proceduras legislativas ordinàrias, çò que permetiá una certana adaptabilitat al fil del temps. L'Estatut albertin es demorat en vigor fins en 1948, data a la quala es estat remplaçat per l'actuala Constitucion italiana, marcant una transicion cap a una forma de governament republicana e un quadre democratic mai modèrn.

L'òrdre juridic italian contemporanèu tròba sa font dins la Constitucion, promulgada en 1947 e dintrada en vigor en 1948. En vertut de son Article 1èr, Itàlia es una republica democratica fondada sul trabalh, la sobeiranetat essent exercida pel pòble dins las formas e los limits atal previstes.

La Constitucion consacra los dreches e libertats fondamentals reconeguts en drot intèrna, la supremacia de l'Estat de drech aital coma la separacion dels poders entre l'executiu, lo legislatiu e lo judiciari (respectivament fisats al Governament, al Parlament e a la magistratura).

Sergio Mattarella, president de la Republica italiana dempuèi lo 3 de febrièr de 2015.

Lo President de la Republica italiana (it. Presidente della Repubblica Italiana) es lo cap de l'Estat, elegit per un mandat de sèt ans pels deputats e los senators aital coma de representants de regions amassats en session comuna. Lo President de la Republica a un ròtle extrà partiscas, essent lo garant de la Constitucion. Malgrat que sas prerogativas politicas sián consideradas coma essent simbolicas, dispause d'una certana influéncia sus la vida institucionala e politica de l'Estat. Balha lo mandat al President del Conselh dels ministres de formar un governament e nomma, sus proposicion d'aquel darrièr, los Ministres del Governament ; dispausa, egalament, del drech de dissòlvre lo Parlament jos sa pròpria responsabilitat constitucionala e politica. Se pòt pas assegurar l'exercici de sas foncions, torna al president del Senat d'o suplir per interim, valent a dire fins qu'un successor siá elegit. Dempuèi lo 3 de febrièr de 2015, Sergio Mattarella, ancianament dins los rengs del Partit democrata, es lo President de la Republica.

La Cort constitucionala de la Republica italiana es una institucion d'importància constitucionala e independenta, perque tomba pas en cap de las tres pouvois de l'Estat. Es lo jutge constitucional italian, cargat d'interpretar e d'aplicar las fonts constitucionalas, a l'exclusion del drech europèu, siá al principal sus sasina d'una institucion constitucionala siá a títol d'incident pel mejan d'un remandament efectuat per un magistrat ordinari o especial. La Cort constitucionala pòt atal impausar son interpretacion sus l'aplicacion d'una font legislativa o acte avent fòrça de lei, quitament modificar lo meteis acte per tant que la conformitat a las fonts constitucionalas o requerís.

Demest sas autras atribucions, la Cort constitucionala resòlv los conflictes d'atribucion entre los poders de l'Estat, quitament entre l'Estat e las regions. Jutja egalament de l'admissibilitat de tot réfenderum en comparason de las fonts constitucionalas.

Poder legislatiu

Lo poder legislatiu es partejat, al nivèl nacional, entre doas cambras paritàrias e, al nivèl regional, per d'amassadas regionalas (it. Consigli regionali). Al nivèl nacional, Itàlia seguís un regim parlamentari bicameral perfièch talament que las meteissas competéncias legislativas son atal partejadas dintra :

• la Cambra dels deputats (it. Camera dei deputati) dins la quala siètan 400 deputats al mandat electiu ;
• lo Senat de la Republica (it. Senato della Repubblica) dins la quala siètan 200 senators al mandat electius, los expresidents de la Republica e dels senators a vida ; cada President de la Republica pòt nommar fins a cinc senators a vida pendent son mandat.

Las cambras son elegidas al sufragi universal pels ciutadans italians avent al mons dètz e uèch ans complits s'agissent de la Cambra dels deputats e almens vint e un ans complits s'agissent del Senat de la Republica.

Loi electorala

La lei electorala es estada substancialament modificada en seguida d'un referendum abrogatiu en 1993, per introduire una part d'escrutinh majoritari (75 %). L'objectiu d'aquela reforma èra d'evitar l'instabilitat governamentala cronica de la debuta de la Republica deguda, entre autras, a un multipartisme excessiu e a l'abséncia d'alternança. La lei electorala es estada tornarmai modificada a la fin de l'annada 2005, per restablir un escrutinh proporcional de listas blocadas, de faiçon a reduire la malescaduda probabla de l'Ostal de las libertats. Criticada, e mai pel ministre que n'a presentat lo projècte, aquela reforma es qualificada de Porcellum (de porcata, una porcariá) al contra de la precedenta, lo Mattarellum (en realitat, la lei Mattarella, del nom de son raportaire). Una certana présidentialisation de la vida politica italiana s'es operada dins las annadas 1990 e 2000, incarnat per la rivalitat entre doas personalitats a l'entorn de las qualas an convergit mantun partit amassat en vastas coalicions, resulta a la formacion del primièr vertadièr bipartisme italian : Silvio Berlusconi que crèa un partit personal, Forza Italia, en 1994 qu'amassa a l'entorn d'el una coalicion successivament apelada Pòl de las libertats - Pòl del bon governament (Polo delle Libertà - Polo del Buon Governo, al poder de mai a decembre de 1994), Pòl per las libertats (Polo per lo Libertà, principala formacion d'oposicion de 1996 a 2000), Ostal de las libertats (Casa delle libertà, al poder de 2001 a 2006, principala fòrça d'oposicion de 2006 a 2007) e Pòble de la libertat (Popolo della Libertà, transformat en partit politic en 2009, al poder de 2008 a 2011) a la centredrecha ; Romano Prodi que forma successivament las coalicions de l'Olivièr (L'Ulivo, al poder de 1996 a 2001, principala fòrça d'oposicion de 2001 a 2006) puèi d'Union (L'Unione, que se transforma en octobre de 2007 en partit politic apelat Partit democrata, al poder de 2006 a 2008) a la centresquèrra.

Poder executiu

Giorgia Meloni, presidenta del Conselh dels ministres dempuèi lo 21 d'octobre de 2022.

Lo Governament de la Republica es constituït pel President del Conselh dels ministres (it. Presidente del Consiglio dei ministri), los Ministres de la Republica aital coma pels Secretaris d'Estat. L'ensemble dels membres del Governament endòssa una responsabilitat politica davant lo Parlament pertocant los actes complidas dins l'exercici de las foncions executivas.

Poder judiciari

En Itàlia, l'administracion de la justícia es assegurada per la magistratura que vèlha a l'aplicacion e a l'interpretacion del drech.

La magistratura se compausa d'un òrdre dich ordinari, avent competéncia suls afars e litigis de natura civila e penala, e d'un òrdre dich especial, avent competéncia suls afars e litigis d'òrdre administratiu, fiscal e comptable. La magistratura militara constituís un òrdre constitucional autonòm.

Cada òrdre de la magistratura es regit per un conselh autonòm. Lo Conselh superior de la magistratura dispausa d'una prerogativa constitucionala pertocant la disciplina, als mòdes d'organizacion e de foncionament de la magistratura ordinària.

Geografia

• 
  L'illa de Lampedusa al sud de Sicília.
• 
  Calanca de Cala Goloritzé en Sardenha.
• 
  Província d'Oristano en Sardenha.
• 
  Mont Blanc en Val d'Aòsta.
• 
  Val d'Orcia en Toscana.
• 
  Pò a Boretto (Emília-Romanha).
• 
  Lo desèrt d'Accona en Toscana.
• 
  L'Etna , volcan sicilian.
• 
  La cascada de las Marmore, situada en Ómbria.
• 
  La baia de Nàpols en Campània.
• 
  La Riviera en Ligúria.
• 
  La region istorica del Montferrat a Piemont.
• 
  La plana de Pò entre Lombardia e Emília.
• 
  Lac Majeur, l'un dels lacs préalpins.

Carta d'Itàlia.

Las zònas altimétriques d'Itàlia.

Fòto satellita d'Itàlia.

Itàlia entre la placa tectonica africana e europèa.

Itàlia es una peninsula d'Euròpa del Sud situada al centre del bacin mediterranèu. D'una superficia de 301 300 km², es longa de 1 360 km del nòrd al sud e cobrís a 92 % la superficia de la region geografica italiana. Dobèrta sus la mar Adriatica al nòrd-èst, la mar Tirrèna al sud-oèst, la mar Ioniana al sud-èst e la mar de Ligúria a l'oèst-nord-oèst, englòba de nombrosas illas dont las principalas son Sicília e Sardenha. Al sud, Itàlia es separada de Malta, d'Africa dont Tunisia pel destrech de Sicília e al nòrd los Alps constituïsson una frontièra naturala amb la rèsta d'Euròpa (França, Soïssa, Àustria, Eslovènia). Al sud-èst la canal d'Otrant separa Itàlia d'Albania . Dins lo sud d'Itàlia, se tròba los darrièrs volcans en activitat d'Euròpa (se s'exclutz Islàndia), lo Vesuvi près de Nàpols, l'Etna en Sicília e lo Stromboli dins las illas Eolianas. Lo Centre de la peninsula e lo Nòrd del país son ocupats per de cadenas de montanhas, las Apennins e la fàcia intèrna de l'arc alpin.

Aquelas zònas son una sèrva d'aiga plan important e donc un fornidor grand d'energia idroelectrica. Per facilitar las ligasons nacionalas e internacionalas, las autoritats an fach de gròsses esfòrces d'amainatjament. Uèch mila quilomètres d'autorota son estats bastits. L'equipament dels còls e la traucada de grands tunèls coma los del Mont Blanc o del Frejús religan Itàlia a la rèsta d'Euròpa .

Al nòrd d'Itàlia la plana de Pò es una rica zòna agricòla. Lo metan present dins son sossòl es la sola font d'energia fossila presenta en Itàlia. Las autras planas son situadas sul litoral. Longtemps palunosas, son estadas drenadas e emendadas per permetre lo desvolopament de l'agricultura e del torisme.

La bòta italiana coneis un climat mediterranèu, amb de nuanças. Mai se va cap al sud, mai los estius son longs e secs. Dins lo Sud dels Pouilles e de Calàbria, la secada estivala es superiora a cinc meses. Dins los Apennins, los ivèrns son mai freges. Lo nòrd d'Itàlia coneis un climat de tip subtropical umid amb d'ivèrns puslèu freges mas dels estius plan cauds e umids e de las precipitacions mai abondantas que dins la peninsula.

Las montanhas mai nautas son lo mont Blanc, lo mont Rose, lo Cervin e lo Grand Paradis. Los fluvis e rius los mai importants son : Pò, Tàner, Tecin, Adige, l'Adda , l'Arno , Tibre, en italian Tevere. Los lacs mai importants son : lo lac Majeur, lo lac de Còme, lo lac de Garda e lo lac Trasimène. Lo ponch culminant es lo mont Blanc (4 806 m) o lo mont Blanc de Courmayeur (4 748 m) segon l'agach que se pòrta al litigi entre Itàlia e França sus la frontièra del mont Blanc. Madesimo es la comuna italiana mai alunhada de la mar, siá per la rota 292 km fins a Gènoa.

Climat

Lo climat italian es a l'encòp mediterranèu dins la peninsula, subtropical umid als ivèrns de còps freges dins lo nòrd, e montanhòl a l'interior de las tèrras. Al nòrd e sus un ais central del país, lo relèu es montanhós. Las temperaturas mejanas en zònas de montanhas vàrian de −5 °C l'ivèrn a 20 °C l'estiu . Las còstas benefícian d'un climat mai doç gràcias a la proximitat de la mar Mediterranèa. Las temperaturas vàrian de 1 °C l'ivèrn a 30 °C l'estiu. Al sud de la peninsula, Sicília es la region mai cauda del país. Las temperaturas en ivèrn vàrian de −2 °C a l'Etna a 11 °C sus la còsta siciliana. En estiu, las temperaturas sus l'illa vàrian de 17 a 34 °C.

A l'oèst de la peninsula, Sardenha es dotada, coma sas vesinas, d'una influéncia mediterranèa e montanhòla. Las precipitacions vàrian de 800 mm del costat de la Val d'Aòsta al nòrd a 350 mm en Sicília e en Calàbria. En estiu, dels episòdis de Siròc pòdon subrevenir sul sud del país, sustot en Sicília, podent far escalabrar la temperatura a mai de 40 °C qualques jorns consecutius. La nèu tomba cada ivèrn sus totes los massises italians. De faiçon generala, Itàlia benefícia d'una durada d'ensoleillement compresa entre 1 700 e 2 900 h per an.

Efièches del cambiament climatic

Lo cambiament climatic a agravat los problèmas environamentals existents en Mediterranèa. Aiçò s'aplica egalament a Itàlia. Dins cinc domenis (aiga, ecosistèmas, nutricion, santat e securitat), los cambiaments actuals e los scenaris futurs fan sistematicament aparéisser dels risques importants e creissents dins las decennias a venir. Dins de grandas partidas d'Itàlia, las precipitacions demesisson, las temperaturas aumentan e los fenomèns meteorologics extrèms venon de mai en mai frequents. Las consequéncias dels cambiaments dins los Alps son particularament visiblas. D'unas partidas del glacièr de Planpincieux, a la frontièra amb França, menaçan ara de cabussar dins la val a causa de l'auça de las temperaturas.

Las consequéncias son egalament evidentas dins l'agricultura. Pendent la sason 2018/2019 en Itàlia, la recòlta pièger d'olivas dempuèi 25 ans es estada presa e l'Associacion dels agricultors italians parla ja d'un « esfondrament de l'òli d'oliva ». En Sicília, los agricultors an començat de cultivar de plantas tropicalas talas coma la manga o l'avocat, a causa de l'evolucion de las condicions, puslèu que los iranges e las olivas, qu'èran de per abans indigènas. La crisi climatica menaça egalament lo patrimòni cultural del país. Tretze dels quinze sits del patrimòni mondial de l'UNESCO son menaçats per l'erosion costièra en Itàlia perque son situats dins la region costièra de bassa altitud.

Environament

La pollucion de l'aire es a l'origina de 60 000 decèsses per an en Itàlia segon las chifras comunicadas en 2016 per l'Agéncia europèa per l'environament. Lo país es espillat en 2020 per la Cort de justícia de l'Union Europèa, la quala soslinhant qu'Itàlia aviá « enfrach lo drech de l'Union sus la qualitat de l'aire ambient » en despassant de « faiçon sistematica e persistenta » las valors limitas fixadas per las particulas finas.

La vetustat de las canalizacions en Itàlia es responsabla d'un gaspilhatge d'aiga permanent : mai de 40 % de l'aiga que raja dins las installacions se pèrd en rota. Lo taus de pèrda atenh quitament las 70 % dins la província de Chieti. Demest las regions mai tocadas figuran egalament Sicília o encara la Basilicate. Aquela situacion es sustot deguda a l'ancianetat de la ret de canalizacion, dont 60 % a mai de trenta ans e 25 % a mai de cinquanta ans.

Lo jorn del depassament (data de l'annada a partir de la quala l'umanitat es supausada aver consumit l'ensemble de las ressorsas que la planeta es capabla de regenerar en un an) d'Itàlia es lo 15 de mai.

Subdivisions

Pouilles Basilicate Calàbria Sicília Molise Campània Abruzzes Laci Ómbria Marchas Toscana Sardenha Emília-Romanha Ligúria Piemont Friol- Vénétie Julienne Vallée d'Aòsta Trentin- Naut-Adige Vénétie Lombardia Mar Adriatica Mar Ioniana Mar Mediterranèa Mar Tirrèna Mar de Ligúria

L'organizacion territoriala d'Itàlia se compausa de :

• 20 regions (regioni) : 15 d'estatut normal e cinc regions autonòmas(Vallée d'Aòsta, Trentin-Naut-Adige, Friol-Vénétie Julienne, Sicília, Sardenha) ;
• 110 províncias (província) : 107 d'estatut normal, doas províncias autonòmas e una província estatistica ;
• 8 101 comunas (comuni).

Populacion

Demografia

Evolucion de la demografia entre 1961 e 2004 (chifra de la FAO, 2005). Populacion en milièrs d'abitants.

En genièr de 2023, Itàlia compta 58 851 000 abitants. La densitat es de 195 abitants/km². Longtemps sèrva demografica d'Euròpa e d'America, Itàlia es venguda una tèrra d'immigracion. En efièch l'indici de feconditat es particularament bas dempuèi de nombrosas annadas. Èra en 2022 de 1,24 mainatge per femna. Lo taus de creis natural es negatiu. L'envielhiment de la populacion comença ja a grever lo budgèt social (finançament de las retiradas). La longevitat dels italians es pasmens la mai fòrta d'Euròpa e una de las mai nautas al mond : los òmes i vivon en mejana 80,4 ans mentre que las femnas vivon 85,3 ans. En abril de 2017, l'ISTAT publica un estudi entitolat El futuro demografico del Paese (lo futur demografic del país) dont ressortís una fòrta casuda previsibla de la populacion italiana que va passar de las mai de 60 milions actuals a 58,6 milions en 2025 e 53,7 milions en 2065. Amb un pic negatiu fins en 2045, quand solament 54,3 % de la populacion serà en edat de trabalhar. Las previsions demòstran pasmens una Itàlia totjorn mai desequilibrada, amb un Nòrd que creis e atira los migrants e un Sud que se despòbla e ont demòra una populacion vielhassosa.

Las politicas de relança de la natalitat an fins ara mal escasut en consequéncia de la granda instabilitat governamentala (cada executiu novèl volent metre en plaça sas pròprias mesuras, esitant pas a anullar de las disposicions en vigor o a las réactualiser) e del desequilibri dintra lo Nòrd e lo Sud, marcat per d'inegalitats dins l'accès a las estructuras de santat e d'ajuda a l'enfança. Las femnas tròban d'un autre costat de dificultats a se réinsérer dins lo mercat del trabalh après aver auçat lors mainatges.

Lo nombre d'estrangièrs residissent sul territòri italian èra de 1,25 milion a la debuta del XXI^e sègle. En 2008, sembla d'ara enlà aprochar los 2,5 milions, principalament dels ciutadans d'Euròpa de l'Èst (Romania, Ucraïna, Albania sustot) e del Magrèb. Los ciutadans estrangièrs residissent en Itàlia al 1^er genièr de 2008 son avalorats a 2 432 651 per l'ISTAT (octobre de 2009). An aumentat de 493 729 en una annada (+ 16,8 %). S'agís de la mai fòrta aumentacion jamai enregistrada en Itàlia, essencialament deguda als romaneses (+283 078). La longor de las còstas, la proximitat del Sud del bacin mediterranèu e de país en via de desvolopament, coma Albania, fan d'Itàlia, segon l'exemple d'Espanha , un important luòc de transit per las filièras de l'immigracion clandestina.

La reparticion de la populacion es largament dictada per las constrenchas naturalas. Las montanhas e las regions plan secas del sud d'Itàlia coneisson de densitats pro feblas mentre que las planas litoralas, e l'industriosa plana de Pò, supòrtan de plan fòrtas densitats. Mai o mens 67 % de la populacion es urbana. La ret urbana es densa en Itàlia del Nòrd e centrala, ont se tròba la capitala economica del país, Milan, e de las grandas vilas industrialas coma Gènoa o Turin. Itàlia possedís un fum de vilas comptant entre 100 000 e 500 000 abitants.

Amb un taus de feconditat de 1,3 mainatge per femna, mai de 20 % de la populacion a mai de 65 ans, contra 15 % de mens de 15 ans (chifras de 2012).

Itàlia compta mai o mens 160 000 ròms sedentarizats. Près de 26 000 d'entre eles vivon dins de bidonvilles.

Entre 1860 e 1960, mai o mens 26 milions d'italians an quitat lor país natal a causa de l'instabilitat economica, de la pauretat e de las tensions politicas. En 2018, la populacion es en diminucion dempuèi quatre annadas consecutivas, perdent 90 000 personas. En 2019, son 160 000 italians qu'an emigrat, siá 3 % en mai qu'en 2017.

Inegalitats entre los genres

Los escarts de salaris oraris entre òmes e femnas en Itàlia son relativament feblas respècte a la mejana europèa — quasi inexistents dins lo sector public e de 17 % dins lo sector privat. Pasmens, las obligacions familialas que s'impausan a las femnas ne conduson fòrça a interrompre lor carrièra professionala, sustot a causa del caractèr particularament onerós dels servicis de garda de mainatges o de personas annadidas. Atal, lo patrimòni bastit per las femnas en Itàlia al moment de la retirada correspond pas qu'a 76 % del dels òmes e las pensions percebudas representen pas que 60 % d'aquelas recebudas pels òmes.

Economia

Fusada italiana VEGA.

Robòt ICUB desvolopat a Gènoa.

Itàlia es membre del G7. Es l'ochena poténcia economica del mond en 2018 e es amb França l'un dels mai grands exportators mondials de produches de lux. En 2023, Itàlia es classada en 26^e posicion per l'indici mondial de l'innovacion.

L'economia italiana a de dimensions europèas : produches agricòlas (òli, fruches, vinagre balsamic, formatges, pastas), produches industrials (autos), vestits (segond reng mondial), servicis (torisme : amb 65 milions de toristas Itàlia se classa coma lo quatren país lo mai visitat). Itàlia es la quatrena poténcia europèa, son produch brut essent de 1 850 miliards de dòlars (USD).

PIB per abitant (l'indici 100 essent la mejana d'Euròpa).

Las regions del nòrd, sustot Lombardia e Emília-Romanha, an un del PIB per abitant los mai nauts de l'Union Europèa (30 200 euros per abitant en 2018) e comparable al de l'Illa de França o de la region de Londres. En revenge, las regions meridionalas acusan totjorn un retard economic notable respècte a las regions del nòrd. Lo taus de caumatge en 2007 èra de 5,6 % mas vària segon las regions, sustot entre lo nòrd (3 %) lo centre (6 %) e lo sud (15 %) del país. En decembre de 2017, lo caumatge èra a 10,8 %.

La pension dels retirats italians se calcula dempuèi 1996 al prorata de las cotizacions versadas tot lo long de la carrièra, e indexada sus l'esperança de vida. Dempuèi 2001 e en seguida de la crisi financièra de 2008, las pensions son estadas revistas a la baissa e l'edat balhant drech a la retirada es estat regetat a 66 ans.

Itàlia a una longa tradicion de fabricacion de qualitat e de dinamisme comercial (las primièras bancas foguèron italianas, la poténcia de las ciutats-Estat medievalas pausavan ja sus lor poténcia comerciala). Encara uèi, son economia es tirada pel dinamisme entrepreneurial, qu'aquel siá gràcias als grands grops industrials coma Fiat (que coneis uèi un novelum), Olivetti, Fincantieri, Prysmian, Saipem o Benetton, a de societats d'Estat largament privatizadas coma l'Eni , Enel, Leonardo e a l'existéncia d'una densa ret de PME constituït de sostractants o de pichonas estructuras viradas cap a l'excelléncia, la qualitat, lo design e constituïssent la fòrça d'exportacion de l'economia italiana. Los noms grands del lux italian coma Ferrari, Maserati dins l'automobila, Gucci, Dolce & Gabbana, Armani, Alberta Ferretti, Prada, Max Mara dins la mòda e Ferretti, Azimut e Riva dins lo yachting fan d'Itàlia una referéncia mondiala dins lo domeni de l'elegància e design. Parallèlament, existís una economia sosterranha sustot presenta dins lo sud d'Itàlia. Lo trabalh al negre representariá 20 % del PIB.

Las grandas organizacions criminalas coma la màfia siciliana, la camorra napolitana e la 'Ndrangheta calabresa practican l'extorsion de fonzes, lo trafic de narcotics, de cigarretas, d'armas, las escomesas clandestinas e l'usura.

La màger part de las entrepresas aital coma las rets de PME dinamicas son implantadas dins lo centre e lo nòrd o dins las regions meridionalas. Lo triangle industrial Milan-Gènoa-Turin fa partida de la megalopòli europèa. Ne representa la partida sud. Amb Emília-Romanha e la Vénétie, compausa lo còr industrial d'Itàlia, fòrça ancorat cap a Euròpa e las exportacions. S'i tròba d'industrias poderosas coma Fiat e l'Eni mas tanben de las PME dinamicas. Las PME de la tresena Itàlia son tanben fòrça viradas cap a l'exportacion. Aquela partida d'Itàlia es fòrça mai rica que lo Sud e compta pas que 2 % de caumatge mentre que lo sud atenh los 15 %. Entre los dos, existís una region que los geografs an cridat la tresena Itàlia. Basa son desvolopament economic sus de rets de PME dinamicas dins de sectors diversificats coma lo textil, lo cuèr, las industrias metallicas e mecanicas. Itàlia es lo segond fabricant e exportator de maquinas-espleches après Alemanha. Aquel país es lo primièr partenari economic d'Itàlia, lo seguent essent França. Pertocant los escambis comercials, 60 % son efectuats en Euròpa. Itàlia dispausa d'infrastructuras de comunicacion cap a Euròpa (linhas ferroviàrias, autorotas, còls amainatjats) aital coma una obertura sus l'Euròpa Centrala e de l'Èst gràcias a Eslovènia e Àustria. L'aleugeriment dels prelevaments obligatòris, l'assopliment del mercat del trabalh, la reforma del sistèma de retiradas, avançan lentament en consequéncia de l'oposicion dels sindicats que crenhon una precarizacion de las condicions de trabalh dels emplegats e un apauriment dels futurs retirats. Lo governament de Silvio Berlusconi dispausa de mai de latitud per engatjar aquelas transformacions perque pausa pas sus una coalicion tròp eteroclita. Pasmens, Itàlia avent una situacion financièra (deute public) delicada, sos marges de manòbras son reduches. En 1991, lo deute public despassava los 100 % del PIB. En 2011, aquela proporcion a atench 120 %, puèi 135 % en 2019.

En 2019 la produccion industriala es en baissa e lo caumatge n'auça. Segon la Comission europèa e lo FMI, la creissença prevista per 2019 es pròcha de zèro. Per l'OCDE , seriá quitament negativa.

Lo deficit (2, 4 % en 2019) es degut a la carga del deute (3,8 % del PIB). Se s'exclutz aquela darrièra, las recèptas fiscalas despassan las despensas publicas de 1,4 % del PIB. Lo ressentiment es auçat en Itàlia al respècte de l'Union Europèa. Dempuèi l'adopcion de l'euro , lo revengut per abitant d'Itàlia a quasi pas aumentat (lo salari mejan brut es passat, a prèses constants, de 28 939 euros en 2001 a 29 214 euros en 2017).

En 2018, lo governament promet de las privatizacions massisas a la Comission europèa. Los actius cedibles deurián èsser essencialament immobiliaris, los governaments precedents avent ja privatizat la màger part de las entrepresas publicas. Una amnistia fiscala, mesura defenduda per la Liga del Nòrd, es adoptada per tal d'eissugar los contencioses dins lo limit de 500 000 euros. Una baissa de la fiscalitat pel patronat pichon e los trabalhaires independents es egalament decidida. Deuriá puèi concernir l'ensemble de l'impòst sus las societats, segon un mecanisme de flat tax (sistèma d'imposicion a taus unic) tot en avantatjant principalament los revenguts mai nauts. De disposicions favorablas als estrangièrs fortunats son egalament introduchas, lor permetent de beneficiar de privilègis fiscals se transferisson lor residéncia fiscala en Itàlia. Lo regim fiscal del país, qu'en mai prevei pas de dreches de donacion e de succession, encontra una certana capitada al près de rics ciutadans britanics espaurits pel retirament del Reialme Unit de l'Union Europèa.

Regions economicas

Itàlia presenta de fòrtas inegalitats de desvolopament entre sas regions. En 2019, segon l'Institut nacional d'estatistica (Istat), lo PIB de las regions del Sud e de las illas (Sardenha e Sicília) representava pas que la mitat del de las regions del nòrd-oèst del país. Los esfòrces de l'Estat qu'a per mira d'amendrir aquelas inegalitats son estats abandonats dins las annadas 1990 : « l'Estat s'a degut atacar a son problèma de deute public considerable, e a començat de viure ara per ara, en investissent prioritàriament sus las regions mai fòrtas del país, aquí ont lo benefici semblava mai immediat », explica l'economista Gianfranco Viesti. Entre la debuta de las annadas 2000 e lo periòde 2017-2019, los investiments publics annals dins lo Sud e las illas an tombat de 50 %.

Chartrosa de Pavia.

Assetada - la basilica de San Francesco.

Mòla Antonelliana de Turin.

Dòma de Florença.

Catedrala Notre-Dame-de-l'Assompcion e Torre de Pisa.

Nàpols e sa celèbra baia, velhada pel Vesuvi.

Piazza De Ferrari a Gènoa.

Fontaine de Trevi a Roma.

Itàlia se dividís en quatre grandas regions economicament distintas :

• lo Nòrd-oèst, lo « Triangle economic », qu'apartenís al còr economic d'Euròpa e ocupa lo sud de la megalopòli europèa. La region concentra las principalas activitats pesugas aital coma los sètis d'entrepresa e s'organiza a l'entorn de las tres grandas vilas :
  • Gòira, metropòli industriala e terciari, mèdias e industrias culturalas, capitala financièra del país,
  • Turin, construccion automobila, banca-finança-assegurança,
  • Gènoa, primièr pòrt d'Itàlia e segond de la mar Mediterranèa après Marselha, associant dins la region construccion navala e torisme naut-de-gamma ;
• lo Nòrd-èst, correspond a la region de las PME-PMI, ont lor concentracion es la mai fòrta d'Euròpa. Lo teissut urban es compausat de vilas mejanas talas coma : Verona, Padoa, Venècia-Mestre, Trièste, Modena, Parma, Bolonha. Dos pòrts d'importància (Venècia e Trièste) concentran las activitats d'industria pesuga e de construccion navala (obradors Fincantieri) e ofrisson un mercat per las industrias localas, s'ajustant a la proximitat dels païses de l'Euròpa Centrala (que coneisson un fòrt desvolopament dempuèi pauc de temps) ;
• Itàlia del centre o tresen Itàlia es una region dinamica d'Euròpa gràcias a de PME innovantas a estructuras familialas e de poderosas cooperativas. La ret urbana es egalament compausada de vilas mejanas que conjugan patrimòni istoric e zònas d'activitats industrialas e artisanalas (teissuts, automobil, nauta costura). Lo nòrd e Bolonha influïsson sus la faciada adriatica de las Marchas mas es mai lo pòl florentin (Florence, Prato e Pistoia) associat al pòrt de Ligorna, d'una part, e Roma, d'autra part, que dominan lo centre ;

Piazza Duomo de Trent.

• Itàlia del Sud, (o Mezzogiorno) es un espaci mens industrializat e, globalament, mens aisit que la rèsta d'Itàlia. Los territòris meridionals benefícian de las ajudas de l'Estat e de l'Union Europèa sustot per finançar una ret rotièra performanta e installar dels complèxes industrialo-portuaris, malgrat qu'aqueles projèctes se sián sovent revelats èsser de las "catedralas dins lo desèrt", segon l'expression creat per Luigi Sturzo. L'ensemble de las dificultats socioeconomicas esprovadas pels italians del Sud son conegudas, dins lo debat public, jos l'expression « question meridionala » (questione meridionale), tèrme fargat après l'unificacion de l'Estat. Solament, las mendres oportunitats economicas alimentan una emigracion intèrna del Sud al Nòrd-oèst de la peninsule. Demest las regions mai performantas, se tròba las Pouilles, qu'aculhís la segonda plana d'Itàlia e, partissent, una activitat agricòla intensa en mai d'un sector toristic desvolopat; aquela region dispausa d'importants pòrts situats a Tarent, Bari e Brindisi. Lo Molise e los Abruzzes, que son mens expausats a la manmesa de la màfia o de la camorra, an conegut una creissença mai fòrta que lo sud-oèst d'Itàlia.

Region	Capluòc
Vallée d'Aòsta*	Aòsta
Piemont	Turin
Ligúria	Gènoa
Lombardia	Milan
Trentin-Naut-Adige*	Trenta
Vénétie	Venècia
Friol-Vénétie Julienne*	Trièste
Emília-Romanha	Bolonha
Toscana	Florença
Ómbria	Perosa
Marchas	Ancône
Laci	Roma
Abruzzes	L'Aquila
Molise	Campobasso
Campània	Nàpols
Pouilles	Bari
Basilicate	Potenza
Calàbria	Catanzaro
Sicília*	Palerme
Sardenha*	Castèl

Reng	Vila	Aglomeracion urbana	Aira urbana	Superf. (en km2)
1	Milan	5 248 000	7 400 000	8 054
2	Roma	3 798 000	4 194 000	5 352
3	Nàpols	3 726 000	4 150 000	2 300
4	Turin	1 460 000	1 700 000	1 127
5	Palerme	860 000	1 040 000	1 391
6	Gènoa	745 000	1 400 000	4 200
7	Bari	620 000	1 000 000	2 270
8	Florença	600 000	1 500 000	4 844
9	Bolonha	580 000	980 000	3 703
10	Catània	580 000	760 000	939
11	Castèl	370 000	470 000	1 800
12	Venècia	360 000	3 270 000	6 680
13	Messina	250 000	480 000	1 135
14	Trièste	220 000	240 000	212

Agricultura

Se compta près de dos milions d'espleitacions agricòlas en Itàlia. Son especializadas dins la cultura dels produches tradicionals dins lo mond mediterranèu, valent a dire la vinha, lo blat, l'olivièr, la frucha e legums e los agrums (sustot la bergamòta a Reggio de Calàbria) e los produches lachièrs.

En 2018, Global Slavery Indèx, una organizacion calculant lo nombre de personas reduchas a l'esclavatge per país, a estimat lo taus de trabalhaires agricòlas esplechats en Itàlia al nombre de 50 000. Un rapòrt de l'Union Europèa sus l'esclavisme indica en 2019 que 400 000 trabalhaires agricòlas en Itàlia riscan d'èsser reduches a l'esclavatge e près de 100 000 son obligats a viure dins de condicions inumanas. Fòrça son de trabalhaires immigrats.

Torisme

Lo torisme constituís una activitat motritz de l'economia : Itàlia, tresena país toristic d'Euròpa darrièr França e Espanha, aculhís 62 milions de toristas e la segonda al mond en nombre de nuechadas (221 milions) après Espanha (299), e davant Reialme Unit (192) e França (137). La frequentacion totala es de 432,6 milions gràcias als Alps, suls litorals e dins las vilas d'art e d'istòria coma Milan, Gènoa, Venècia, Florença, Palerme, Nàpols e Roma. La preséncia dels vestigis arqueologics fach egalament fòrça dins la reputacion toristica del país ; Itàlia desvolopa egalament dempuèi qualques annadas un torisme œno-gastronomic (apelat agritourisme). Segon las estimacions de la Banca d'Itàlia de 2018, lo sector del torisme genèra dirèctament mai de 5 % del PIB nacional (13 % compte tengut egalament del PIB generat indirèctament) e representa mai de 6 % de l'emplec

Transpòrts

Gara de Milan-Centrala.

Itàlia es situada al Centre del bacin mediterranèu. Sa posicion geografica centrala a permés a sas ciutats de jogar un ròtle màger dins lo comèrci entre l'Orient e l'Occident a l'Edat Mejana. La Mediterranèa es traversada per de rotas maritimas mondialas per la canal de Suez. Lo pòrt de Gioia Tauro es vengut lo primièr pòrt de contenedors de la Mediterranèa malgrat que mal desservit e dispausant pas de plataforma logistica adeqüata ; demòre donc un pòrt de transbordament. Itàlia cerca d'afortir sas ligasons amb l'UE : l'aeropòrt internacional de Milan Malpensa, acabat en 2001, permet de religar mai aisidament lo còr economic d'Itàlia a la rèsta del mond, intencion relevada pels projèctes ferroviaris Berlin-Palerme e Lion-Turin-Budapèst qu'accentuaràn lo ròtle central d'Itàlia del Nòrd. Se nòta tanben una ret de pòrts plan eficaç, tanben plan dins lo trafic de merças que dins lo trafic de passadisses/toristas. Malgrat un arc alpin plan marcant, los fluxes economics entre lo nòrd d'Euròpa e Itàlia son pas limitats gràcias a las bonas relacions entretengudas amb sos vesins e las nombrosas cooperacions.

Transpòrt aerian

Lo país compta en tot 29 aeropòrts internacionals. Roma amb 46 milions de passatgièrs per an es lo hub lo mai important del país, dos aeropòrts se partejan aquel trafic ; Leonardo da Vinci (o Fiumicino) e Ciampino. Lo hub de Milan es en segonda posicion, amb tres aeropòrts (Malpensa, Linate e Orio al Serio) dont lo trafic cumulat es de 44 milions de passatgièrs per an. Los autres aeropòrts importants son Bolonha-Borgo Panigale, Venècia-Marco-Polo, Nàpols-Capodichino e Catània-Fontanarossa.

Ret rotièra

I a 7 500 km d'autorota corrent lo país del nòrd al sud (e mai Sicília). La màger part d'aquelas autorotas son pagantas, levat, per exemple, l'autorota A3 religant Nàpols a Reggio di Calabria. La primièra autorota mesa en servici al mond foguèt aquela religant Milan a Varese e comptava pas qu'una sola via dins cada sens. Inaugurada en 1927 per Mussolini, es totjorn en foncion en 2008 e alargada a tres o cinc vias dins cada sens. A aquò s'ajusta una ret de superstrada, rota nacionala (SS : Strada Statale) a dos o tres vias dins cada sens d'un total de 2 500 km, que connècta las regions perifericas als aisses grands. La ret es pasmens subrecargat e de nombroses projèctes de reabilitacion de las mai ancianas autorotas son a far un trabalh de realizacion, per tal de reduire los risques ligats a la vetustat de d'unes obratges e de n'aumentar las capacitats.

Ret ferroviària

Lo TAV, equivalent del TGV francés, utiliza la ret AV/AC italian (Alta Velocità/Alta Capacità) qu'es compausat de dos aisses principals : l'ais Turin-Milan-Verone-Venècia e l'ais Milan-Bolonha-Florença-Roma-Nàpols-Salèrn. A aquò s'ajustarà l'ais Milan-Gènoa e Nàpols-Bari (aqueste essent ja desservit per un sistèma a granda velocitat mas mai lent que lo TAV). Actualament la ret TAV compta 1 243 km de linhas AV/AC. L'ensemble de la ret ferroviària es de 16 726 km.

Cultura

Lengas

Lengas en usatge

L'italian dins lo mond.

L'italian principalament parlat dins la zòna geografica italiana en Euròpa.

La realizacion de l'unitat nacionala solament en 1870, entre sortir del Risorgimento amb la presa de Roma, a contribuït, en partida, a la persisténcia de mantuna lenga regionala aital coma de diferentas variantas localas, balhant atal vida a un fenomèn de dysglossie. Solament, l'unificacion lingüistica d'Itàlia s'es operada sus fons d'una reala diversitat culturala e lingüistica, que demòra totjorn d'actualitat.

L'italian deu compausar amb las lengas minoritàrias e dialèctes locals. Segon un estudi de l'Istituto nazionale di statistica, en 2015, 45,9 % de la populacion residissent sul territòri italian s'exprimissiá principalament en italian, mentre que 32,2 % emplegava a l'encòp l'italian e una autra lenga regionala o dialectala. Sol 14 % de la populacion utilizava exclusivament una lenga regionala o dialectala e 6,9 % una lenga estrangièra.

Dins la Republica italiana, las minoritats lingüisticas son protegidas en vertut de l'Article 6 de la Constitucion de 1948, sabent que d'unas lengas minoritàrias an un estatut de lenga cooficiala dins d'unas regions. Demest l'ensemble de las lengas minoritàrias, se tròba lo friolan (o ladin oriental), lo ladin dolomitic (o ladin occidental), l'alemand , l'eslovèn , l'occitan , lo francés, lo francoprovençal, l'albanés , lo grèc, lo sard, lo catalan e lo croat.

Otra l'italian, las lengas mai parladas son l'anglés (29 %), lo francés (14 %) e las lengas regionalas (6 %).

Italian

En Itàlia, l'italian es la lenga oficiala principalament per consuétude. Mentre que la Constitucion de 1948 dispausa pas res a prepaus de la lenga nacionala, l'article 1 apartat 1^er de la lei n° 482/1999 relativa a la proteccion de las minoritats lingüisticas prevei que « la lenga italiana […] es la lenga oficiala de l'Estat ».

L'italian fa partida de la familha de las lengas romanicas e es la lenga modèrna mai pròcha del latin, 90% dels mots la compausant i derivant dirèctament. Son istòria remonta a la bassa Edat Mejana quand la lenga vulgara toscana comencèt de s'impausar coma lenga vernaculara per l'expression literària e atal a se propagar al delà de son aira geografica d'origina. Fins alara, dins la peninsula, sol lo sicilian aviá brèvament emergit coma lenga escricha als costats del latin.

La capitada del toscan literari se deu sustot a las òbras de Dante Alighieri, Pétrarque e Boccaccio, famoses las tres coronas de la lenga italiana e autors de la Divina Comèdia, del Canzoniere e del Decameron respectivament. Gràcias a lor trabalh nais l'italian vulgar, lo qual servís de basa per la formacion de l'italian modèrn entre los XVII^e e XVIII^e sègles per la succession de corrents literaris dont lo romantisme italian. A aquela epòca, Alessandro Manzoni e Giacomo Leopardi figuran demest los paires lingüistics fondators. D'autres representants màgers de la literatura italiana son Grazia Deledda, Eugenio Montale, Alda Merini e Erri De Luca.

L'italian es principalament parlat en Itàlia, en Soïssa italiana, al Vatican e a Sant Marin coma lenga oficiala, mas tanben en Eslovènia e Croàcia, ont benefícia de l'estatut de lenga oficiala de minoritat, aital coma en Libia. Una comunautat italofòna subsistís en Etiopia, aquí ont de las lengas nacionalas coma l'Amaric e lo Tigrinha son estadas influenciadas per la preséncia coloniala. A travèrs lo mond, una comunautat italofòna de despatriats contunha a existir, e mai d'italians de segond quitament tresen generacion.

En França, l'italian s'es difusat a rason de l'immigracion economica, puèi politica jol Fascisme, avent agut luòc entre lo XIX^e e la primièra mitat del XX^e sègle. Solament, l'influéncia de l'italian sul francés remonta almens als XVI^e e XVII^e sègles, quand l'afogament de França per l'art e la musica italiana aviá pres una importància e una densitat considerablas, sustot a la Cort reiala çò dont testimònia la preséncia de doas reinas italianas.

Francés

Lo francés es una lenga cooficiala dins la region de la Val d'Aòsta. Es comprés per mai o mens 19 % de la populacion italiana.

L'influéncia culturala de França remonta fins a l'Edat Mejana, e a tanben contribuït al desvolopament del francés en Itàlia.

Aquela situacion se tradutz per :

• lo nombre de cadièras d'estudis francofòns dins las universitats italianas ;
• la ret francesa compòrta cinc instituts franceses, trenta uèch associacions regropadas dins las Alianças francesas d'Itàlia e setze regions ont son presentas las Alianças francesas ;
• la fòrça de la ret francofòna italiana compausat de nombroses organismes tals : l'Associazione culturale italo-francese e la lingua E nuova didattica.

L'importància del francés en Itàlia es deguda tanben a l'originas lingüisticas latinas, qu'o rendon mai comprensibla que tota autra lenga estrangièra, es palpabla a la preséncia d'una literatura franco-italiana diversificada e istorica.

Religions

Basilica Sant Pèire al Vatican.

Itàlia reconeis la libertat de culte al nivèl individual, collectiu e institucional, aital coma la libertat de totas las confessions pertocant lor organizacion intèrna, tant qu'aquesta pòrta pas atencha a la lei. Aquò consistís dins la libertat de creire, de creire pas, de manifestar sa fe en public e en privat.

L'Estat italian es laïca, sabent que, segon la posicion assumida pel Consiglio di stato, lo principle de laïcitat (it. laicità) implica una actitud favorabla al respècte del fenomèn religiós e de las confessions religiosas engatjant lo poder public a preservar totas las confessions e mantenir una posicion eqüidistanta e imparciala al respècte de caduna d'elas, dins un regim de pluralisme confessional e cultural. Solament, la laicità impausa pas ni als agents publics de manifestar pas lor fe, per tant qu'aquò pòrta pas atencha a las obligacions de servici public, ni l'indiferéncia del poder public al respècte del fenomèn réligieux.

Dins la jurisprudéncia de la Cort constitucionala de la Republica italiana, totas las cresenças, culturas e tradicions diferentas devon viure amassa dins l'egalitat e la libertat davant la lei.

La Glèisa catolica - dont la sedença mondiala se situa dins la Basilica Sant Pèire dins la Vila del Vatican - representa la confession religiosa mai importanta en Itàlia. En nombre d'aderents, la religion catolica es seguida de plan luènh per çò que se crida las Assemblee di Dio, las comunautats pentecôtistes aital coma los testimònis de Jéhovah. Los fluxes migratòris al XXI^e sègle cap a Itàlia an permés lo desvolopament de comunautats ortodòxas e musulmanas, de per abans inexistentas o fòrça minoritàrias. Los josieus e los Valdesi (Vaudois dins las regions francoprovençalas) de Piemont an, els, una preséncia seculara sul territòri italian malgrat que marginala.

Fèstas

Fèstas e jorns de fèsta

Data	Nom francés	Nom local	Remarcas
1er genièr	Solemnitat de Santa Maria, Maire de Dieu	Solennità di Maria Santissima Madre di Dio
1er genièr	Cap d'An	Capodanno
6 de genièr	Epifania	Epifania (nom popular : Befana)	Lo jorn de l'Epiphanie commemòra principalament la visita dels reis Magues al Mainatge Jèsus, aital coma la revelacion (théophanie) de Dieu incarnat dins sa qualitat de Jèsus-Crist. Aquel jorn de fèsta a una segonda significacion de natura civila, ligada a la legenda de la Befana. Pendent aquela nuèch, se vòl qu'una masca, portant lo nom de Befana, se torne d'ostal en ostal per distribuïr de presents als mainatges. Los mainatges essent estats savis pendent l'annada escorruda recebon de presents pichons aital coma un irange o una poma, mentre que los mainatges s'essent mal conduches recebon de carbon. Segon la tradicion, los presents son depausats dins una cauceta (que s'apèla cauceta de la Befana, it. calza della Befana), lo mai souvant penjada a la pòrta de cambra del mainatge o a la cheminièra. Coma dins lo cas del paire Nöel, tot mainatge sap que la Befana passarà pas que s'aqueste es endormit.
Mobile	Pascas	Pasqua
Mobile	Diluns de Pascas	Lunedì dell'Angelo o Lunedì di Pasqua (nom popular : Pasquetta)
25 d'abril	Anniversari de la Libération	Anniversario della Liberazione	Anniversari (25 d'abril de 1945) de la liberacion d'Itàlia del nazifascime, de la fin de l'ocupacion nazi e de la casuda del regim fascista.
1er mai	Fèsta del Trabalh	Festa dei lavoratori
2 de junh	Fèsta de la Republica	Festa della Repubblica italiana	Anniversari del referendum (2 de junh de 1946) pel qual los italians son estats apelats a las urnas per causir la forma de l'Estat, balhant atal vida a la Republica italiana.
15 d'agost	Assompcion	Assunzione (nom popular : Ferragosto)
1er novembre	Totsants	Tutti i Santi o Ognissanti
8 decembre	Immaculada Concepcion	Immacolata Concezione
25 de decembre	Noël	Natale
26 decembre	Sant Étienne	Santo Stefano	Commemoracion de Sant Estève, primièr martir crestian condemnat per blaphémie e mòrt per lapidacion.

Un decret de 1985 fixa las fèstas religiosas (catolicas), en aplicacion de l'acòrdi concordatari (art. 6) signat a Roma lo 18 de febrièr de 1984 entre la Republica italiana e la Santa Sieu, ratificat per la lei n^o 121 del 25 de març de 1985 :

• quasi cada mes ;
• lo 1^er genièr, Maria Santissima Madre di Dio (Marie saintissime, maire de Dieu) ;
• lo 6 de genièr, Epifania del Signore (Epifania del Senhor) ;
• lo 29 de junh, SS. Pietro e Paolo (Sants Pierre e Paul), per la comuna de Roma ;
• lo 15 d'agost, Assunzione della Beata Vergine Maria (Assompcion de la Benaürosa Verge Marie) ;
• lo 1^er novembre, Tutti i Santi (Totsants) ;
• lo 7 de decembre, S. Ambrogio (lo Sant-Ambroise), per la comuna de Milan ; obertura de la sason novèla del teatre La Scala ;
• l'8 de decembre, Immacolata Concezione della Beata Vergine Maria (Immaculada Concepcion) ;
• lo 25 de decembre, Natale del Signore (Nadal del Senhor).

Literatura

Dante, Lo Purgatòri.

La literatura italiana nais amb las òbras poeticas escrichas en divèrsas lengas regionalas d'Itàlia, eissidas del latin, e que se desvolopan a l'entorn del XI^e sègle, mas es solament al XIII^e sègle que debuta la tradicion literària en lenga italiana, valent a dire dins lo dialècte toscan, de Florença, Pisa e Siena, que s'es impausat e enriquit, jos l'influéncia e los apòrts romanics, principalament de la lenga d'òc e de la lenga d'oil, e mai se d'unes considèran lo Cantic de las creaturas de sant Francés d'Assisi, escrich dins lo dialècte italian de l'Ómbria a l'entorn de 1220, coma lo primièr document literari italian.

Après los fondators grands del Trecento (XIV^e sègle) : Dante, Pétrarque e Boccaccio, se remarca al XVI^e sègle las figuras d'Ariòsto , de Maquiavèl e del Tassa. Mai tard la comèdia italiana coneis son mèstre amb Carlo Goldoni al XVIII^e sègle, mentre que lo periòde romantic vei aparéisser lo romancièr grand Alessandro Manzoni e lo poèta Giacomo Leopardi.

Se la fin del XIX^e sègle es illustrada per Carlo Collodi, lo paire de Pinòqui, lo XX^e sègle es ric de grands dramaturgs coma Luigi Pirandello o Ugo Betti, al costat de romancièrs coma Gabriele D'Annunzio, Curzio Malaparte, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, Alberto Moravia o Dino Buzzati, e lors cabdèts Primo Levi, Leonardo Sciascia, Italo Calvino, Umberto Eco o Erri De Luca. La poesia ocupa, pasmens, fins a nòstres jorns, una plaça primordiala.

Cinèma

L'istòria del cinèma italian a començat qualques meses après que los fraires Lumière aguèron presentat al public lor aparelh original, lo Camera Cinematograf, lo 28 de decembre de 1895 a París : son eles que l'introduson en Itàlia pendent l'annada 1896. A la fin de l'aprèp-guèrra, lo cinèma italian èra l'un dels cinèmas nacionals mai influents e reconeguts al nivèl mondial, amb de movements plan fòrts coma lo del neorealisme. D'unes remarcables realizators italians son Vittorio De Sica, Federico Fellini, Sergio Leone, Pier Paolo Pasolini, Luchino Visconti, Michelangelo Antonioni, Roberto Rossellini, Luigi Comencini, Dino Risi, Dario Argento, e Roberto Benigni. Lo cinèma italian a tanben sos actors e actrises vedetas coma Sophia Loren, Claudia Cardinale, Rudolph Valentino, Anna Magnani, Rosanna Schiaffino, Gino Cervi, Monica Bellucci, Roberto Benigni, Nino Manfredi, Bud Spencer o Terence Hill.

Lo cinèma italian se desplega dins de nombroses sosgenres, dont lo famós oestèrn espaguètis o lo giallo. Sovent mespresat per la critica, lo cinèma de genre italian a pasmens balhat de vertadièras òbras d'art e inspirat la rèsta del cinèma mondial. D'un ponch de vista tecnica, lo cinèma italian se caracteriza per la generalizacion tre l'aprèp-guèrra de la postsynchronisation, tecnica de doblatge consistissent a réenregistrer en estúdio a posteriori los dialògs d'un film. Aiçò facilitarà l'emplec de grandas vedetas estrangièras dins los films italians, en fasent substituïr per d'actors italians la votz d'actors s'essent exprimits dins de lengas diferentas pendent lo filmatge.

Musica

L'istòria de la musica escricha en Itàlia remonta al XVI^e sègle amb de pèças compausadas pel laüt per Francesco Canova da Milano. Lo periòde de la Renaissença vei s'impausar lo compositor Palestrina (1525-1594) que per sas messas e motets renovèla l'art de la polifonia religiosa. Gregorio Allegri (1582-1652) el compausa de nombroses motets e son celèbre Miserere a nòu voses. Lo periòde classic del XVII^e sègle vei la naissença de l'opèra en Itàlia amb los cantaires-compositors Jacopo Peri e Giulio Caccini que compausan en 1597-1600 dos dramas en musica Dafné e Euridice. Primièr mèstre de l'opèra italian Claudio Monteverdi (1567-1643) compausa l'Orfeo en 1607 e Ariane en 1608. Per la musica instrumentala Arcangelo Corelli (1653-1713) compausa de nombrós concertos. Lo XVIII^e sègle vei s'afirmar l'engèni d'Antonio Vivaldi que compausa de centenas de concertos, dels desenats d'opèras e de cantatas, e de Domenico Scarlatti, extraordinari innovador de sonatas per instruments a clavièr. Lo XIX^e sègle vei l'apogèu de l'opèra romantic italian amb Gioachino Rossini (1792-1868) que compausa l'opèra-chapa Lo Barbièr de Sevilha en 1816 e un opèra seria Guillaume Tell. Gaetano Donizetti (1797-1848) compausa Lucie de Lammermoor mentre que Vincenzo Bellini (1801-1835) compausa son celèbre opèra La Norma. Nascut en 1813, Giuseppe Verdi atenh la reputacion amb sos opèras Lo Trouvère, La traviata, Rigoletto, Aïda, Don Carlos. L'escòla vériste es representada per Giacomo Puccini (1858-1924) que compausa los opèras Turandot, Dòna Butterfly, La boèmia. Al XX^e sègle Ottorino Respighi compausa de poèmas sinfonics a l'estil descriptiu.

Demest los mai celèbres compositors de musicas de film figuran Ennio Morricone e Nino Rota.

Itàlia balha egalament naissença a de cantaires a tendéncia pop tre las annadas 1980 coma Éros Ramazzotti, Giorgia, Laura Pausini, Toto Cutugno, Zucchero, Umberto Tozzi o encara Andrea Bocelli.

Itàlia vei cada annada dempuèi 1951 s'organizar lo Festenal de Sanremo, dont lo venceire se vei ofrir la possibilitat de representar lo país al concors Eurovision de la cançon. Es lo cas per exemple de Gigliola Cinquetti^{[réf. desirada]} en 1964 e del grop Måneskin en 2021, totes dos venceires de Sanremo e de l'Eurovision.

Cosina

La pizza Margherita, creada en l'onor de Margarida de Savòia (reina d'Itàlia) en 1889 pel pizzaiolo Raffaele Esposito.

Trofie al pesto de la cosina ligura.

La cosina italiana es ancorada dins lo regim mediterranèu, basat sustot suls produches fresques, e constituís l'expression de las arts culinàrias desvolopadas dins l'Itàlia entièra. A aquel títol, la cosina italiana se caracteriza per la varietat dels produches utilizats e de las sabors aital coma per una granda diversitat regionala.

Demest los plats mai celèbres se pòt citar la pizza o las pastas. Los dessèrts mai coneguts son los glaces, qu'existisson en de nombroses perfums, aital coma lo tiramisù. Per acabar, lo cafè italian (cappuccino, espresso, lungo), es una bevenda fòrça espandida dins lo país.

Espòrts

L'espòrt mai popular en Itàlia es lo fotbòl, dich calcio en italian. L'equipa nacionala (coneguda jol chafre de Gli Azzurri) a emportat la Copa del mond de fotbòl quatre còps (1934, 1938, 1982 e 2006) siá aitant qu'Alemanha e solament darrièr Brasil al nivèl mondial. Itàlia es estada campiona d'Euròpa en 1968 e es tenenta del títol de la darrièra manifestacion organizada en 2020.

Lo tenís es un autre espòrt practicat per de nombroses italians, avent vist sa popularitat acréisser a comptar de las annadas '70, quand la capitada d'Adriano Panatta, Corrado Barazzutti, Paolo Bertolucci e Tonino Zugarelli a la Copa Davis organizada en 1976 contribuïsson a son afirmacion coma espòrt de massa. A l'ora d'ara, Jannik Sinner es o jogar italian a aver obtengut lo mai naut classament ATP (2da plaça) aital coma lo sol a aver emportat l'Open d'Austràlia. La vila de Roma es lo sèti dels Internacionals d'Itàlia.

En Formula 1, Itàlia aculhís lo Grand Prèmi automobil d'Itàlia sul celèbre circuit de l'Autodromo nazionale di Monza, dins lo departament de Monza. Mantun pilòt italian a participat al Campionat del mond, mas sols los pilòts Giuseppe Farina (en 1950) e Alberto Ascari (en 1952 e 1953) an emportat lo títol mondial. Ela, la Scuderia Ferrari, l'escudariá de matritz italiana e demest los mai emblematics de l'Istòria de la Formula 1, es la sola a aver presentat sas autos a la partença d'una corsa almens un còp cada sason dempuèi la creacion del campionat del mond en 1950. Uèch pilòts son estats titolats dins una Ferrari per quinze títols cumulats, setze títols de campion del mond dels constructors son estats emportats per la Scuderia.

D'autres espòrts populars son lo ciclisme, l'escrima , lo volleyball, lo basquet, lo rugbi de XV, la pesca esportiva, l'atletisme , l'espòrt motociclista e l'espòrt equèstre.

Dins las arts

Aquela seccion presenta d'òbras se debanant pas que dins una sola vila italiana, mas puslèu dins mantun luòc del país.

Literatura

Racontes de viatge

Quand se pensa als racontes de viatge, s'imagina realament a de contradas luènhas dins los quals una bona partida d'entre eles s'i debanan. Pasmens, fach mesconegut, Itàlia es un país qu'a fòrça servit de decòrs a aqueles racontes. Sembla qu'aquel siá sustot sa vesina França ont los autors viatjaires aiman a descriure aquel país dins lors escriches :

• Carlo Maggi (Charles Magius), gentilòme venician del XVI^e sègle (dont se sap s'a realament existit), s'i es tornat pendent una mission. Quand lo sultan otoman Selim a declarat la guèrra a la Serenissima, foguèt enviat pel Senat coma òme segur per verificar l'estat dels pòsts mediterranèus. Pendent son viatge per la Mar Interiora, foguèt cargat de s'anar a Roma per implorar l'ajuda del papa. Profechèt de sa mission per far d'inventaris de las vistas cavalièras e dels plans precises dels luòcs visitats. Ne tira, en seguida de son retorn, una seria de pinturas (benlèu realizadas per un paisatgista flamenc), visibles dins lo Codèx Maggi, actualament conservat a la Bibliotèca nacionala de França. Atal, s'i descobrís de tablèus representant diferents sits : Roma, Venècia, Pesaro, Florença, Bolonha, Ferrara, Cap d'Istria ;
• lo president (Charles) de Bròssas, magistrat e istorian francés, per l'òbra del roman Salluste (autor de las Istòrias, sus l'istòria de Roma), partiguèt en Itàlia, a la recèrca de tròces perduts de sas òbras. Malgrat que i arribèt pas, escriguèt de nombrosas letras pendent son sejorn, que seràn enviadas a mantun destinatari. Seràn publicadas en recuèlh jos diferents títols, lo mai corrent essent Letras familiaras escrichas d'Itàlia ;
• lo francés Stendhal (Henri Beyle de son vertadièr nom), avent fòrça sejornat en Itàlia, a tirat mantun raconte de sos viatges. Dins Roma, Nàpols e Florença (paregut en 1817), conta sos viatges dins de nombrosas vilas italianas : Milan, Bolonha, Florença, Nàpols e Roma ;
• François-René de Chateaubriand, escrivan francés, se tornèt mantun còp dins aquel país, en particular per emplenar de missions oficialas. Acompanhèt, jos òrdre de Napoleon Bonaparte, lo cardinal Fesch a Roma en 1803. Es puèi nommat en 1828 ambaissador a Roma. D'aqueles viatges, redigiguèt un raconte de viatge, compilat amb d'autres dins Viatges en America e en Itàlia, Ladvocat, 1827 ;
• Alexandre Dumas paire, escrivan francés sustot celèbre per sos romans, a tanben redigit una trilogia de racontes de viatge : Impressions de viatge dins lo Reialme de Nàpols. Pareguda entre 1842 e 1843, se compausa de : Lo Speronare, Lo Capitani Arena e Lo Corricolo ;
• los Fraires Goncourt, duò d'artistas franceses, an remarcablament plan descrich lo país quand i an viatjat en 1855-1856, dins Quasernet dels Goncourt : Viatge en Itàlia, amb Jules a la pluma e Edmond al pincèl, los dos essent tan complementaris. Lo passatge a Florença es un dels mai coneguts de l'obratge ;
• dins son Viatge en Itàlia (1866), o filosòfa e istorian francés Hippolyte Taine pòrta un agach malenconiós sus aquel país e sa cultura. Es de notar que publiquèt la meteissa annada Filosofia de l'art en Itàlia : leiçons professadas a l'Escòla de las bèlas arts ;
• André Suarès, poèta e escrivan francés, conta sos nombroses viatges italians, realizats entre 1893 e 1928, dins Lo Viatge del condottière (1932), ont descriu tant de vilas que d'artistas ;
• un autre raconte entitolat Viatge en Itàlia foguèt escrich per l'escrivan francés Jean Giono. Acompanhat de son esposa e de dos amics, prenguèt lo volant de sa descapotabla per traversar lo país pendent tres setmanas, raliant Turin e Assisi, per Milan, Verona, Venècia, Padoa, Bolonha e Florença.

Guidas

• Richard Heuzé, Itàlia : L'estetica del miracle, Nevicata, coll. « l'arma dels pòbles », 2015, 88 p. (ISBN 978-2-87523-068-3 e 2-87523-068-9).

Romanics

• Pascal Corazza, Viatge en Italica, Transboréal, 2012
• Daphné Kauffmann, Un personatge en Itàlia, Intervals, 2012
• Gérard Guerrier, L'Opèra alpin, A pè de Bavièra a Bergam, Transboréal, coll. « Viatge en pòcha », 2015.

Benda dessenhada

• Asterix e la Transitalique, episòdi d'Asterix realizat pel scenarista Jean-Yves Ferri e lo dessenhaire Didier Conrad, dins lo qual los eròis travèrsan una Itàlia compausada d'una molonada de pòbles, que Juli Cesar sómia d'unificar. Se doas aventuras de la seria se debanan dins aquel país (René Goscinny al scenari e Albert Uderzo al dessenh), prenon pas plaça qu'a Roma. Aquela istòria es donc l'escasença de mostrar qu'Itàlia es pas compausada que de romans.

Cinèma

• Lo Pèc, film comic franco-italo-espanhòl realizat per Gérard Oury, sortit en 1965. Road movie per Itàlia e lo Sud de França, diferents sits italians son mostrats : Nàpols (a l'entorn del Castel dell'Ovo, Pausilippe) e sa baia, Roma (a l'entorn del Colisèu, del Vatican, del castèl Sant-Ange), la villa d'Este a Tivoli, Sutri, Pisa etc.

Bibliografia

• Alain Blondy, Lo mond mediterranèu : 15 000 ans d'istòria, París, Perrin, 2018, 452 p. (ISBN 978-2-262-06556-0, OCLC 1032807046, BNF 45491704, lira en linha ).
• Catherine Brice (postfaci de l'autor), Istòria d'Itàlia, París, Perrin, coll. « Tempus » (n^o 28), 2019, 2^e éd. (1^re éd. 2002), 588 p. (ISBN 978-2-262-08305-2, OCLC 1138898655, BNF 45806659).
• Aurélien Delpirou e Stéphane Mourlane (préf. Marc Lazar, ill. Aurélie Boissière), Atlàs de l'Itàlia contemporanèa, París, Edicions Autrament, coll. « Atlàs », 2019, 2^e éd. (1^re éd. 2011), 96 p. (ISBN 978-2-7467-5118-7, OCLC 1127391654, BNF 46711163, presentacion en linha).
• Pierre Milza, Istòria d'Itàlia : D'originas a nòstres jorns, París, Fayard, 2005, 1104 p. (ISBN 2-213-62391-0, OCLC 62176359, BNF 40056980, presentacion en linha).

Veire tanben

Articles connèxes

• Drapeau d'Itàlia
• Ferrovie dello Stato Italiane
• Fòrças armadas italianas
• Gentilicis d'Itàlia
• Irredemptisme italian en Còrs
• Italophilie
• Lista de formatges italians
• Lista de jornals en Itàlia
• Lista de presidents de la Republica italiana
• Lista de las vilas d'Itàlia per nombre d'abitants
• Region geografica italiana
• Regions d'Itàlia
• Universitat en Itàlia
• Viticultura en Itàlia
• Lista de províncias italianas per populacion
• Lista del patrimòni mondial en Euròpa
• Lista de mamifèrs en Itàlia
• Lista de reis d'Itàlia
• Placa de matriculacion italiana
• Caumatge en Itàlia
• Cançon italiana

Ligams extèrns

• (it) Sit oficial
• Ressorsas relativas a la vida publica :
  • Nominacions al Journal oficial
  • Parlament del Reialme Unit
• Ressorsa relativa a l'espectacle :
  • Archius soïsses de las arts de la scèna
• Ressorsa relativa al vivent :
  • Invasiva Species Compendi
• Ressorsa relativa a la santat :
  • Medical Subject Headings
• Ressorsa relativa a la geografia :
  • Marine Gazetteer
• Ressorsa relativa a la benda dessenhada :
  • Comic Vine
• Ressorsa relativa a las bèlas arts :
  • Grove Art Online
• Ressorsa relativa a la musica :
  • MusicBrainz
• Notícias dins de diccionaris o enciclopèdias generalistas :

  • Britannica
  • Brockhaus
  • Den Estòr Danske Encyklopædi
  • Diccionari istoric de la soïssa
  • Dizionario di Storia
  • Enciclopedia italiana
  • Enciclopèdia de l'Ucraïna modèrna
  • Gran Enciclopèdia Catalana
  • Hrvatska Enciklopedija
  • Larousse
  • Nationalencyklopedin
  • Proleksis enciklopedija
  • Estòr norske leksikon
  • Treccani
  • Universalis
• Notícias d'autoritat :

  • VIAF
  • ISNI
  • BnF (donadas)
  • IdRef
  • LCCN
  • GND
  • Japon
  • CiNii
  • Espanha
  • Israèl
  • Catalonha
  • Vatican
  • Austràlia
  • Croàcia
  • Tchéquie
  • Portugal
  • Brasil
  • Corèa del Sud
  • WorldCat