Gravadura

Gravaires en talha-doça al burin e a l'aigafòrt per Abraam Trabalha (1643).

Lo tèrme de gravadura designa l'ensemble de las tecnicas artisticas, artisanalas o industrialas qu'utilizan l'incision o la cavada per produire un imatge, un tèxt o tota autra inscripcion dins la matèria.

Aquel art grafic consistís a talhar o a cavar amb l'ajuda d'un esplech o d'un mordent una matritz. Après encrage, aquesta es estampada sus de papièr o sus un autre supòrt. L'òbra finala atal obtenguda s'apèla una estampa. Per abús de lengatge, « gravadura », « estampa » e « tiratge » son sovent confonduts.

Lo tèrme « estampa » es utilizat per designar l'òbra resultant d'un procediment de gravadura. Lo tiratge papièr es generalament multiple.

Lo tèrme « illustracion » es utilizat quand la gravadura es utilizada per metre en valor un tèxt (remarca : lo tiratge pòt de còps utilizar un procediment d'estampariá e lo nombre d'exemplars es alara important).

La gravadura es un tèrme generic. Se pòt gravar per realizar una placa (nom sus una boita de las letras), un timbre, un exlibris, una illustracion e una estampa.

La litografia (de grèc lithos, « pèira » e graphein, « escriure ») o la serigrafia (estampas per ecrans de seda) deurián estrictament pas èsser consideradas coma tecnicas de gravadura mas puslèu coma d'autres mejans de reproduire en multiple de dessenhs.

La primièra tecnica identificada es la xilografia (de grèc xylo, « fusta » e graphein, « escriure »), apareguda en China al VII^e sègle. Parallèlament a l'invencion de l'estampariá en Euròpa, aquelas tecnicas coneisseràn un desvolopament considerable a partir de la Renaissença.

La tecnica de gravadura al burin,
illustracion de l'Enciclopèdia .

Procedits

Martiri de sant Sebastian, gravadura sus fusta, Alemanha del Sud, cap a 1470-1475 (a esquèrra) e estampa obtenguda après impression (a drecha), British Museum.

Pendent la Preïstòria (pétroglyphes), l'Antiquitat (gravadura lapidàrias), l'òbra finala es l'objècte gravat. Pasmens, tre l'Edat Mejana, la gravadura va èsser largament utilizada coma tecnica d'impression e de reproduccion dels imatges. Après aver gravat lo dessenh sus un supòrt dur e planièr, l'artista procedís a l'encrage de la gravadura e la transpausa sus un supòrt novèl, en general una fuèlha de papièr. Existís tres grands procediments de gravadura de reproduccion, que recòbran de las tecnicas divèrsas.

Tips de gravadura

Gravadura ne talha d'estalvi

Se parla de talha d'estalvi, o de gravadura en relèu quand « lo pòst es cavat pertot ont l'impression deu pas aver d'efièch ; lo dessenh sol es conservat al nivèl inicial de la susfàcia del pòst, es estalviat ». L'impression d'una gravadura ne talha d'estalvi se pòt far a man, o sus una premsa tipografica. Es la tecnica emplegada per la gravadura sus fusta e la linogravure.

• La gravadura manuala utilizant lo ganivet, lo cisèl o la górbia per la gravadura sus fusta de fil.
• La gravadura manuala utilizant principalament lo burin per la gravadura sus fusta de cap.
• La gravadura manuala utilizant de górbias per la linogravure.
• La gravadura en crivelat sus metal, ont i a pas raubatòri de matèria, mas ont lo metal es regetat al dejós de la susfàcia d'impression per la tustada d'un burin e d'un ciselet, o d'estampilhas de formas divèrsas, balhant de ponches, dels motius, dels traches dreches o corbs, etc.

• 
  Gravadura sus fusta de fil (1897), La Nuèch, Félix Vallotton.
• 
  Linogravure, 2 colors, Ivo Kruusamägi.
• 
  Linogravure en 4 colors, Ethel Spowers (1890-1947).

Gravadura sus fusta

La gravadura sus fusta o xylogravure, es un procediment de gravadura ne talha d'estalvi sus un supòrt de fusta. S'agiguèt benlèu de la mai anciana tecnica permetent l'impression de motius sus un supòrt.

Linogravure

La linogravure es una tecnica de gravadura ne talha d'estalvi pròche de la gravadura sus fusta, e se practica sus un material particular, lo linoleum.

Gravadura en talha-doça

Ecce Homo de Jean-Pierre Norblin de la Gourdaine, placa de coire gravada a l'aigafòrt (a esquèrra), e estampa obtenguda après impression (a drecha), musèu nacional de Varsòvia.

La gravadura en talha-doça, o gravadura en clòt, se practica lo mai sovent sus de coire, en particular del coire rog, mas tanben sus d'acièr o del zinc. Al contra de la talha d'estalvi, la tencha se va depausar dins los clòts gravats per l'artista. L'impression de la placa se fa sus una premsa a talha-doça.

• La gravadura manuala utilizant un esplech : lo burin, la poncha seca, la faiçon negra, lo puntilhat.
• La gravadura manuala utilizant un mordent : l'aigafòrt , la gravadura al lavis, l'aquatinte , la gravadura al sucre, la faiçon de gredon, lo vernís mòl.

Gravadura a la faiçon negra, 4 pòsts en color, pel Bon

Lithogravure

La lithogravure, etimologicament, designa l'art e la tecnica de « gravar » dins la « pèira », autrament dich de dessenhar en cavant de traches pel mejan d'un esplech de talha (burin, cisèl, etc.).

L'aiga fòrta

L'aigafòrt es un procediment de gravadura en talha-doça sus una placa metallica amb l'ajuda d'un mordent quimic (un acid). L'artista utilizant l'aigafòrt es apelat aqüafortista. A l'origina, l'aigafòrt èra lo nom balhat a l'acid nitric. « Aquela apellacion ela meteissa es la de l'acid nitric espandit d'aiga : l'aqua fortis dels ancians alquimistas. » Uèi, l'acid nitric es remplaçat per de mordents mens toxics, tals lo perchlorure de fèrre.

Lo tireté-sec

Lo tireté-sec es un procediment de gravadura en puntilhat. Sus una matritz, lo gravaire realiza una seria d'òscas alinhadas, creadas pels rebombs successius d'una lama de metal. Aquel tip de gravadura se pòt efectuar sus tot tip de metals (coire, acièr) o de materials plastics (Plexiglasses, Rhénalon).

Aquela tecnica es estada mesa al ponch pel gravaire Jean-Michel Mathieux-Marie .

Gravadura en color

• Gravadura mono-matritz, l'encrage de las colors se fa dirèctament per zònas sus una sola placa gravada (fusta o metal) en utilizant una monaca, un estampon pòt èsser utilizat per delimitar las zònas.
• Gravadura poly-matritz, utilizacion mantuna matritz (generalament 2 a 4 ) gravadas en foncion de las zònas de colors previstas e cada encrage es causit per obtenir lo resultat volgut. Al tiratge, la localizacion precisa fa besonh per la bona superposicions sul papièr e balhar lo resultat desirat, una estampa en color.
• Lo Mixte dels dos metòdes, per limitar lo nombre de matritz (2 per exemple), l'encrage a la monaca pòt èsser utilizat sus una partida d'una matritz.

Gravadura a plat

D'unes autors ajustan la gravadura a plat (o impression a plat, o planographie) a las doas precedentas categorias. Es lo cas de la litografia, del monotype o de la serigrafia que necessitan pas de relèus, e son pas donc pas dels « gravaduras » al sens estricte del tèrme mas assimilats coma tals. Pasmens, la primièra forma de la litografia, inventada e lentament met al ponch per Aloys Senefelder, a partir de 1796, èra una tecnica d'impression basada sus un plan feble relèu.

Per material de gravadura

Gravadura sus cristal

La gravadura sus veire e cristal s'executa segon diferentas faiçons. Aquela tecnica veirièra del talhièr a freg permet de crear un decòr sus la susfàcia del veire.

• Gravadura a la ròda, una anciana tecnica inspirada dels sartres de pèiras finas. Lo veirièr utiliza diferentas moletas de coire, plomb o lèuge.
• Gravadura a la poncha de diamant, simple e eficaç, amb l'ajuda d'un estilet metallic.
• Gravadura per sablatge e projeccion de matèria.

Tecnicas divèrsas

Resumit de las diferentas tecnicas de gravaduras.

Aqueles tres procediments recòbran de las tecnicas divèrsas, que pòdon èsser categorizadas de la faiçon seguenta.

• La gravadura photomécanique e photochimique : Lo clichat-veire, la photogravure, la galvanotypie, la héliogravure.
• La gravadura mecanica o semi-mecanica : Lo timbratge, la gravadura al carborundum.
• Lo camaïèu consistís a utilizar doas impressions provenent de pòsts distints. La collagraphie, utilizant de pegatge de diferents materials.
• La gravadura sus carton, tecnic de gravadura en relèu recenta e la mens onerosa, utilizant qual que siá tip de carton (quitament d'embalatge).

Istòria

Gravadura sus pèira

La gravadura sus pèira es presenta dempuèi l'Antiquitat . Los gravaires sus pèira son apelats « lapicides ».

Gravadura sus fusta

La gravadura sus fusta es coneguda dempuèi almens lo VII^e sègle en China, las mai ancianas traças son cap a las pòrtas occidentalas chinesas de la Rota de la seda, a las caunas de Mogao, a Dunhuang. Èran utilizadas a l'origina per las sutras, libres dels canons bodics. Los chineses inventèron egalament lo papièr (en -206, jos la dinastia de las Han occidentals), çò que permetèt, amb l'estampariá, de difusar lèu e a mendre còst dels obratges en tot genre, puèi a partir del XI^e sègle, jos la dinastia Song del Nòrd, per estampar los bilhets de banca o de las publicitats, de las cartas a jogar o divèrses autres objèctes del quotidian comencèron a èsser imprimits^[pas clar].

Se sap que los arabs se son apropriat aquela tecnica pendent una batalha amb los chineses dins l'actual Xinjiang.

Los mongòls qu'an conquistat e dirigit China jos la Dinastia Yuan, fondada per Kubilai Khan, al XIII^e sègle an egalament agut accès a aquela tecnica e avián la costuma de desplaçar tecnicians e tecnics d'un cap a l'autre de lor empèri, lo mai vast jamai creat, espandit fins en Euròpa de l'Èst e en Africa del Nòrd a l'oèst, e en Corèa e Siberia a l'èst.

Malgrat que de nombrosas tecnicas vengudas d'Orient, demest las qualas de nombrosas descobèrtas en matematicas (chifras dichas arabas, l'algèbra ), las armas (trabuquet, armas de fuòc, balesta), lo papièr, lo molin de vent e autras tecnicas orientalas sián arribadas en Euròpa a l'epòca de las crosadas e dels escambis qu'an seguit, i a pas de pròva formala qu'aquela tecnica siá estada introducha en Occident per la rota de la seda. D'unes especialistas supausan que la tecnica de la xilografia es estada reïnventada dins la val de Ren, siá en Euròpa del Nòrd, la localizar mai finament es impossibla^{[réf. necessari]}.

Lo bòsc Protat, la mai anciana matritz occidentala de fusta, es datada a l'entorn de 1380 : mai precisament, s'agiguèt del tròç d'un pòst de fusta de negar (0,60 × 0,23 cm), que foguèt executada a Laives, canton de Sennecey (Sòna e Léger), en Borgonha, e que representa, sus una fàcia, Lo Centurion e los dos soldats e sus l'autre, L'Àngel de l'Anonciacion. Senhalam tanben lo Sant Cristòl retrobat dins la bibliotèca de Buxheim pegat sus un manuscrit de 1423.

La xilografia precedís l'estampariá . Las tecnicas de gravadura son plan ligadas al supòrt, perque aqueste deu èsser pauc onerós per que l'utilizacion d'un original recopiable siá interessanta, d'ont l'importància de l'introduccion del papièr. L'evolucion de la produccion xilografica va donc seguir lo desvolopament de l'estampariá.

Renaissença

Euròpa del Nòrd

Dessenh preparatòri a la gravadura d'Egidius Sadeler amb l'efigia de l'emperador Rodolphe II per Hans von Aachen, Bibliotèca nacionala de Polonha e la marca per Sadeler de 1603, Metropolitan Museum of Art.

La gravadura sus fusta se desvolopa parallèlament a l'utilizacion del papièr, cap a 1400. Permet de reproduire d'estampas popularas en granda quantitat e tòca un public popular. La gravadura sus coire, permetent de reproduccions mai detalhadas, es mai onerosa e s'adreça a de comanditaris cultivats. Se generaliza a partir de 1430 dins la val de Ren e profiècha de las tecnicas de l'orfebrariá  : Schongauer e Dürer son orfèbres de formacion.

Es dificil abans Schongauer d'atribuïr las òbras : se designa aqueles gravaires anonims lo mai sovent « pel nom de lor faiçon » :

• Lo Mèstre de 1446, primièra gravadura al burin en Alemanha (Flagellacion, Kulturforum, Berlin).
• Lo Mèstre E. S., actiu entre 1450 e 1467 : 313 gravaduras sus divèrses tèmas. Son alfabet serà sovent imitat per d'autres gravaires.
• Lo Mèstre a las Bandairòlas, actiu de 1460 a 1467.
• Lo Mèstre de las Cartas a jogar, benlèu mai pintra qu'orfèbra, desvolopa las ombras per de raias parallèlas, siá una seissantena d'òbras conservadas al Kupferstichkabinett (Drèsda) e a la Bibliotèca nacionala de França (París).
• Lo Mèstre del Libre de Raison (Hausbuchmeister), apelat tanben Mèstre del gabinet d'Amsterdam es actiu entre 1465 e 1505. Sembla inaugurar la poncha seca sus zinc o estam : 80 gravaduras son repertoriadas amb de las « efièches picturals e de clar-escur ».
• Martin Schongauer, actiu entre 1471 e 1491, es lo primièr monogrammiste a lo qual se pòt associar un nom. Innòva dins la tecnica del burin. Sas òbras son remarcablas per la predominança de la linha de contorn e l'alternança de las zònas claras e escuras (La Montada al Calvari, Fondo Corsini, Roma).
• Israhel van Meckenem (1450-1503) « […] figura demest las burinistes los mai prolifics de l'epòca amb 600 gravaduras dont tres quarts son de còpias » (Jèsus e los doctors de la fe, Pinacoteca Nazionale, Bolonha).
• Daniel Hopfer.
• Albrecht Dürer, influenciat per Martin Schongauer, serà lo mai innovant dels gravaires renans.
• Hans Baldung grava sus fusta Las Mascas, en 1510. Se distinguís per la netetat del trach e lo ton dramatic de sas composicions. Se li deu un retrach de Martin Luther en 1521 (Cavals salvatges, Fondo Corsini, Roma).
• Urs Graf (1485-1528), originària de Soïssa, es l'un dels primièrs a utilizar l'aigafòrt dont lo procediment es atribuït a Wenceslas d'Olmütz (1496). « Avid d'experimentacion, repren la “faiçon crivelada”, novèla apellacion de l'opus interrasile. »
• Albrecht Altdorfer (1480-1538), auça lo paisatge al reng d'entitat artistica autonòma. Es lo primièr a utilizar l'aigafòrt per accentuar las variacions del lum.
• Lucas Cranach l'Ancian (1472-1553) serà pintre e gravaire : inventa la tecnica del camaïèu a doas fustas. Los bòsques gravats li serviràn per la propaganda luteriana e per las illustracions de libres (Repauses pendent la fugida en Egipte, Fondo Corsini, Roma).
• Lucas van Leyden (1494-1533) fa una sintèsi dels elements nordics e italianisants (Sant Jòrdi). Es egalament innovador dins la tecnica.
• Frans Floris (1517-1570) associat al gravaire Joos Gietleughen revoluciona la tecnica del clar-escur a Anvèrs al XVI^e sègle permetent a la gravadura de rivalizar amb la pintura murala (Las Caças, 1555, BnF)
• Pierre Bruegel l'Ancian (1525-1569) apren la gravadura dins lo talhièr de Hieronymus Cock.

Nòrd-èst d'Itàlia

La Vénétie, Dalmàcia, Emília e Lombardia veson la xilografia e la gravadura sus coire se desvolopar dins la primièra mitat del XV^e sègle : veire a aquel prepaus la colleccion d'imatges de devocion del notari Jacopo Rubieri (nascut a Parma en 1430).

• L'italian Maso Finiguerra trobèt, en 1452, lo mejan de tirar una espròva d'una placa qu'aviá gravada per la glèisa Sant Joan a Florença. « los primièrs gravaires sus coire, en seguida de Finiguera, son d'orfèbres, nielleurs, damasquineurs […]. Son localizats, d'una part, en Toscana […], Padoa e la Vénétie formant l'autre granda esfèra. »
• Andrea Mantegna (1431-1506) renovèla los subjèctes e la tecnica (Trionf de Cesar, Fondo Corsini, Roma).
• Baccio Baldini (1436-1487) orfèbre e nielleur (Dante, Virgili e la vision de Béatrice, Fogg Art Museum, Cambridge [Massachusetts]).
• Sandro Botticelli.
• Antonio del Pollaiuolo (1431-1496).
• Francesco Francis.
• Parmigianino (1503-1540) domina lo procediment de l'aigafòrt (Lo Tombèl del Crist, Fondo Corsini, Roma). Los traches espesses se crosan e balhan un aspècte velat, lo tot reauçat de qualques retòcas a la poncha seca.
• Francesco Rosselli (1498-1513) : representant de la « faiçon larja ».
• Nicoletto da Modena, reconeissable a la duretat del trach e a sas formas rigidas (Allegoria de la Fortuna, Fondo Corsini, Roma).
• Girolamo Mocetto (1454-1531) trabalha suls efièches cromatics e dins un estil monumental. Se caracteriza per un trach fin, de còps corb.
• Benedetto Montagna trabalha dins l'estil de Dürer : raias crosadas e linhas corbas. Cerca de traduire sus sas placas lo sfumato.
• Giulio Campagnola (1482-1515) introduch la tecnica del puntilhat. Amb el, la gravadura ven un genre artistic autonòm.
• Tician (1490-1576) : sas xilografias son monumentalas (Lo Passatge d'Agen de la mar Rog en 12 blòcs, 1549). « las Nòças misticas de santa Catarina presentan de raias crosadas fachas per una incision prigonda, delicada, mai pròcha de çò que se fa al meteis periòde per las aigafòrts. »
• Marc-Antoine Raimondi (1470 ?-1534 ?). Las primièras gravaduras s'inspiran del nièl, e son òbra va evoluar cap a una mestresa del clar-escur (Lo Sòmi de Raphaël, 1507). Sa collaboracion amb Raphaël marca la naissença de l'estampa de traduccion. « Tecnicament, la faiçon d'utilizar lo burin apareis revolucionari, perque las raias simplas s'acompanhan de raias crosadas, que crèan un clar-escur fòrça mai real amb apondis d'incisions al burin e de puntilhats. »
• Hugo de Carpi, pintre mediòcre, mas gravaire d'engèni. Innòva amb lo camaïèu o xilografia cromatica (Raphaël e sa galanta, Albertina, Viena). Es pendent sas annadas venicianas qu'experimenta divèrses procediments : en 1516, suplica lo Senat e lo Dòga de protegir son procediment contra los faussaris.

Barròc

Pendent aquel periòde, la gravadura oscilla entre la reproduccion e lo genre autonòm que posa l'essencial de son inspiracion dins lo libertinatge e las fèstas.

Dos precursors del movement barròc :

• Cornelis Cort (1533-1578), nascut en Olanda, s'installa definitivament a Roma en 1572. Revoluciona la tecnica del burin en obtenent de modulacions tonalas (Nòças de Raquèt, Bibliotèca nacionala, París), gràcias a las variacions de forma e a l'espessor dels traches.
• Hendrick Goltzius (1558-1617) conegut per son òbra gravat ; mai o mens 500 estampas gravadas al burin (Icar, Fondo Corsini, Roma).

Itàlia

Amb los artistas seguents, lo barròc s'afirma tant dins los subjèctes que dins la tecnica :

L'Anonciacion per Federico Barocci (cap a 1585).

• Federico Barocci ditz lo Baroche (1528 ?-1612) assòcia aigafòrt e burin (L'Anonciacion, Fondo Corsini, Roma). « lo Baroche aplica un vernís a la cera, après la primièra mossegada, sus la partida de paisatge formada de traches fins, quasi calligrafics. Renóncia atal a mantun passatge a l'acid que cavarián las regas dins la matritz. Lo resultat, apelat “procediment a mossegadas multiplas”, es totalament revolucionària. A aquò s'ajusta una faiçon particulara de gravar : las parallèlas crosan las transversalas dins mantuna direccion, amb d'apondis de puntilhats, per obtenir d'efièches de lum vibrant. »
• Augustin Carrache (1557-1602) es considerat coma l'un dels mai grands^{[réf. desirada]} gravaires del XVII^e sègle italian (L'Adoracion dels Magues en sèt gravaduras sus coire, 1579). Lo trabalh del burin es pas sens rampelar Cort e Goltzius. A partir de 1590, entrepren d'aigafòrts : los Intermezzi en l'onor de las nòças de Ferdinand de Médicis e Christine de Lorena.
• Jusepe de Ribera es considerat coma un mèstre grand de la gravadura del XVII^e sègle ; pasmens, sa produccion s'espandís sus un laps de temps plan cort (1616-1630). Son domeni de predileccion es l'aigafòrt amb una predominança del trach irregular (Lo Poèta, 1620, Roma, ING).
• Stefano della Bella (1610-1664) a una produccion impressionanta : mai de 1 000 gravaduras, dont la màger partida son d'aigafòrts reauçadas al burin e a la poncha seca (Los Capricis de la mòrt, cap a 1648).
• Giovanni Benedetto Castiglione (1609-1665) es totjorn estat considerat coma un autodidacta. « Sa tecnica de gravaire es orientada sus la linha… Seriá l'inventor de la tecnica del monotype benlèu ligada a sos ensages per crear d'efièches de lum ». Castiglione utilizava non lo monotype sus fons negre, mas lo monotype sus fons blanc (L'Allegoria de l'eucaristia).

Euròpa del Nòrd

Anvèrs e las Flandres son de vertadièras plantolièras d'artistas ; aquestes faràn, quasi totes, lo viatge en Itàlia per tal d'acabar lor tecnica.

Demest eles, retenèm :

• Pierre Paul Rubens (1577-1640). « A lo meriti grand d'aver fondat l'escòla de las burinistes d'Anvèrs… Per el, l'estampa es un mejan de difusion e de coneissença… Utiliza essencialament la gravadura coma mejan de traduccion. » Doas estampas an l'inscripcion de P. Paul Rubens fecit (Vieille femna a la candèla, Roma, Fondo Corsini).
• Christoffel Jegher (1596-1652) es un especialista grand de la gravadura sus fusta al XVII^e sègle, tecnic alara en declin (Lo Jardin d'amor, Waddesdon Manor, Buckinghamshire).
• Pieter Claesz Soutman (1580-1657) desvolopa la tecnica del puntilhat al burin, çò que permet de crear de clar-escurs.
• Hercules Seghers (c. 1590-1638) inventa l'aigafòrt colorada e l'aquatinte a vernís negre.
• Rembrandt Van Rijn (1606-1669) utiliza primièr l'aigafòrt puèi la poncha seca. Dins un darrièr temps, mescla las doas tecnicas e jòga amb los efièches de papièr (papièr japon o pergamin).

França

La fièra de l'Impruneta, per Jacques Callot (1620).

• Jacques Callot (1592 ?-1635), format a Florença, desvolopa l'aigafòrt dins d'importantas serias (Las Fièras, Los Suplicis, Las Misèrias de la Guèrra). Vòl esplechar lo maximum de possibilitats de la tecnica e « decidís de remplaçar pel “vernís dur” dels mèstres ebenistas florentins lo tradicional “vernís mòl” dels aqüafortistas. La susfàcia se dilata, los detalhs apareisson dins grandas perspectivas que crèan l'illusion d'un espaci a tres dimensions ».
• Abraam Trabalha (1604-1676), teorician de la gravadura, es l'arquetip del gravaire barròc francés. Son libre es una soma de las tecnicas de gravadura de l'epòca : tot es descrich minuciosament dempuèi « la faiçon de far lo vernís mol », en passant per « la faiçon de manejar las botiguetas » e de « se servir de l'aigafòrt », amb per acabar « la faiçon d'estampar los pòsts en talha-doça amassa del mejan de ne bastir la premsa ».
• Charles-Nicolas Cochin (paire) e Charles-Nicolas Cochin (fils).
• Robert Nanteuil (1623-1678).
• Nicolas Arnoult (1650-1722).
• Jean-Baptiste Réville (1767-1825).

Neoclassicisme

Detalh d'una gravadura de J-Longhi, 1798.

L'afogament dels colleccionaires del XVIII^e sègle per las vistas de paisatges italians orienta la produccion dels gravaires tals Vanvitelli (1653-1736), Giuseppe Vasi (1710-1782), Luca Carlevarijs (1663-1730), Marco Ricci (1617-1730). Aquel darrièr, dins sas aigafòrts, introduirà los traches minusculs e dentats per tal de traduire los efièches de lum e lo movement de las brondas.

• Canaletto (1697-1768) ensaja de traduire dins sas aigafòrts las vibracions del lum (Caprice amb balcon e galariá sus la laguna, 1763, Windsor Castle, Royal Colleccion).
• Giambattista Tiepolo (1696-1770) e son filh Giandomenico (1727-1804), son de fabuloses tecnicians : raias, contra-talha, corbas a las ondulacions parallèlas, puntilhisme, linhas parallèlas.
• Lo talhièr de Giuseppe Wagner (1706-1786) es important tant al nivèl dels artistas qu'o frequentaràn (Brustolon, Baratti, Zucchi…), que de tecnicas novèlas que i seràn mesas al ponch : en particular, la faiçon polida de gravar al burin amb una poncha doça capabla de produire un trach net e prigond.
• Giovanni Battista Piranesi diguèt « Piranese » (1720-1778).

Las illustracions de l'Enciclopèdia de Diderot e D'Alembert mòstran quant aquel art contribuïguèt a popularizar la cultura.

Al XVIII^e sègle, la gravadura sus coire jos sas divèrsas formas (talha-doça, aigafòrt, etc) predomina. La gravadura sus fusta s'acantona a l'imatjariá populara.

Epòca modèrna

Thomas Bewick, illustracion per History of British Birds (1847), gravadura sus fusta de cap.

Reproduccion d'una fotografia per la gravadura. A esquèrra, la fotografia originala. A drecha, la gravadura sus fusta de cap realizada segon la fotografia. Gravadura publicada dins Le Monde illustrat en 1875. Dessenh : Étienne Bocourt (1821-1913), gravadura : Léon Capon (1836-1918), fotografia : Géruzet Fraires (Brussèlas).

Diferéncias dintra linhas blancas (gravadura en clòt, o talha-doça) e linhas negras (gravadura en relèu, o talha d'estalvi). Se constata en particular la dificultat de realizar de raias crosadas negras.

Gravadura sus coire a la poncha seca, escapol d'una cara femenina (cap a 1910) Malo-Renault

Vista del quartièr ancian de la vila de Vesoul al XIX^e sègle, gravadura sus fusta de pè.

La litografia, inventada per Aloys Senefelder (1771-1834), es basada sus un principi totalament novèl (l'antagonisme aiga-tencha grassa, e tanpauc lo relèu). Permet de dessenhar dirèctament, sens aver a aprene una tecnica de gravadura esquèrra. De nombroses pintres e illustrators van atal accedir a l'estampa, largament difusada en Alemanha, en Itàlia, en França e en Grand Bretanha.

Parallèlament, lo britanic Thomas Bewick (1753-1828) met al gost del jorn la gravadura sus fusta, en metent al ponch la gravadura sus « fusta de cap » (o « de pè »). La fusta es gravada al burin, coma lo coire, çò que permet totas las finesas, e que presenta l'avantatge d'èsser una tecnica en relèu : se pòt donc estampar las gravaduras sus una premsa tipografica, al meteis temps que lo tèxt.

Introducha en França per Charles Thompson, cap a 1818, aquela tecnica es utilizada de faiçon universala per l'edicion e la premsa. De centenas de gravaires, de los quals se destacan de grands noms, coma Héliodore Pisan, François Pannemaker e fils, Hippolyte Lavoignat, trabalhan quotidianament per interpretar las òbras dels illustrators grands coma Honoré Daumier, Gustave Doré, Grandville, dintra autres. Amb la creissença de la premsa, la gravadura sus fusta tiba a venir una industria de reproduccion, servida per de tecnicians virtuoses, mas sovent desprovesida de creativitat.

Las temptativas de retorn a una gravadura sus fusta originala, amb de gravaires coma Auguste Lepère, arriba tròp tard a la fin del XIX^e sègle, la gravadura essent suplantada per las tecnicas basadas sus la fotografia (similigravure).

La creacion de societats regropant los gravaires es un dels eveniments importants de la segonda mitat del XIX^e sègle : Societat dels aqüafortistas en 1862, Societat dels pintres-gravaires franceses en 1889. Lo modèl n'es la Society of Engravers, fondada a Londres en 1802.

L'escòla de Barbizon es a l'iniciativa de la revista Aigafòrt, e experimenta de novèlas tecnicas coma lo clichat-veire. Millet e Corot van adoptar aquela tecnica novèla (Lo Pichon Berger, Corot, Milan, 1855, A. Bertarelli). Antonio Fontanesi torna descobrir l'aigafòrt d'invencion : a recors a la mossegada a repeticion (efièches de lum). Utiliza tanben lo clichat-veire.

Qualques noms

Giovanni Fattori (1825-1908) es un dels mèstres grands de l'aigafòrt, çò que farà dire a Baudelaire : « Demest las expressions de l'art plastic, l'aigafòrt es la que se rapròcha lo mai de l'expression literària e qu'es la mai plan facha per l'òme espontanèu. »

Rodolphe Ackermann (20 d'abril de 1764 a Stollberg, Electorat de Saxònia-30 de març de 1834 a Finchley, Londres) es un librari, litograf, editor e l'un dels pionièrs de l'illustracion dels libres d'art. A sustot contribuït a democratizar la tecnica de l'aquatinte o aquateinte, procediment de gravadura a l'aigafòrt .

Whistler (1834-1903) es iniciat a la gravadura amb Fantin-Latour, Courbet, e Legros. Debutarà per l'aigafòrt per puèi trabalhar la poncha seca en 1871 (Retrach de la familha Leyland). Francis Hayden (1818-1910), mesclarà las tecnicas per traduire los efièches d'atmosfèra : poncha seca, brunissoir, mossegada, aquatinte.

Malo-Renault (1870-1938) s'especializa dins la gravadura en color, primièr a l'aigafòrt , al vernís mòl, puèi a la poncha seca. En 1912, abòrda la gravadura sus fusta sul conselh de Stéphane Pannemaker, mas es sustot puèi qu'adòpta lo procediment de la fusta al ganivet per l'illustracion de la Rapsode fieraira e Lo Perdon de Santa-Anna (1920) segon aquel poèma de Tristan Corbière.A l'escasença de la sortida en 1922 del Jardin de Bérénice de Maurice Barrès, grava sus fusta l'estampa del menut pels Cent bibliofils, en utilizant quatre pòsts per las 4 colors.

• Bois gravat e estampa Los Cent Bibliofils 1922
• 
  Gravadura sus fusta de fil, 4 pòsts per impression en color,
• 
  Lo tiratge en 4 color (una per pòst)

Los impressionistas, coma Manet van utilizar gravadura e litografia per tal de traduire una atmosfèra (La dançaira Lola de Valença, París, Bibliotèca nacionala). Degas farà tot parièr en i ajustant lo monotype (Femna a son abilhament, 1885, París, bibliotèca d'Art e d'Arqueologia). Pissarro es mai amator de gravadura sus fusta (Femnas fasent d'èrba, 1895). Cal pas oblidar Pierre Renoir, Paul Cézanne, Vincent van Gogh. Pertocant Paul Gauguin (1848-1903), a una predileccion per la gravadura sus fusta (Te Faruru, 1893, Chicago, Art Institute).

Mont Blanc, per Félix Vallotton (1892).

Desbarrassada de sas constrenchas utilitàrias, la gravadura torna a un pur domeni artistic, retrobant e modernizant las tecnicas tradicionalas. Lo XX^e sègle torna descobrir la fusta de fil, sa simplicitat e sa valor expressiva, amb d'artistas coma Félix Vallotton (La Manifestacion, Lausana, galariá Vallotton) e Edvard Munch.

Los artistas dels movements Die Brücke e del Blaue Reiter son atirats per la gravadura sus fusta ont pòdon jogar amb la simplificacion de las formas.

Matisse experimenta totas las tecnicas : xylogravure, aigafòrt, poncha seca (Henri Matisse gravant, 1900), litografia (Granda odalisque amb bragas a bayadère, 1925, Bèrna, E. W. K. colleccion), aquatinte e linogravure.

Giorgio Morandi (1890-1964) « arriba a fusionar un lum generador de la forma, un volum que la bastit plastiquement e una color que permet de la distinguir en se plaçant coma ton o "color posicion" ». Mestresa del trach, mossegada unica gràcias al mordent olandés li permeton de transcriure las ondadas de lum.

Picasso (1881-1973) a fòrça gravat : pas mens de 2 000 òbras conegudas. Iniciat per Roger Lacourière en 1933 al burin e a l'aquatinte amb de sucre, crearà la Seguida Vollard. Ensaja totes los procediments e los renovèla : los diferents estats nos mòstran un artista perfeccionista. L'utilizacion de novèls materials e de novèls procediments, sustot dins las òbras de Jean Fautrier, Raoul Ubac, Johnny Friedlaender, Stanley Hayter, Henri-Georges Adam, George Ball, Roger Vieillard, Marcel Fiorini, Louttre.B o Pierre Courtin, libèra la gravadura de tota subordinacion al dessenh o a la pintura e, l'engatjant dins la reconeissença de sos mejans especifics, assegura l'entièra autonomia de son expression.

Gravadura de reproduccion

Gravadura de reproduccion, exemple de gravadura sus fusta de cap e impression tipografica.

La gravadura de reproduccion al XIX^e sègle : procedura d'impression d'una pagina illustrada per un libre o un jornal. L'illustrator realiza lo dessenh dirèctament sus un pòst de fusta o sus una fuèlha de papièr qu'es puèi calcada sus la fusta. Aquel dessenh es eventualament una còpia d'una pintura o d'una fotografia, o es eventualament realizat a partir d'un croquís enviat per un correspondent. La fusta utilizada es plan dura (lo mai sovent del bois) e es copat perpendicularament a las fibras (fustas « de cap »). Lo gravaire se carga alara de gravar lo dessenh. Utiliza un burin per tirar las partidas que deuràn pas èsser imprimidas (los blancs) e « estalvi » las partidas que deuràn èsser imprimidas (los negres). S'agís d'una gravadura en relèu (talha d'estalvi) que possedís lo plan grand avantatge de permetre una impression « tipografica », valent a dire que se pòt plaçar lo blòc de fusta gravada en relèu amb los blòcs de tèxt compausats de caractèrs de plomb, eles tanben en relèu. Se podiá atal estampar en una sola passa lo tèxt e las illustracions contenguts sus una pagina. Se remarca que l'impression invertís l'imatge (efièch miralh).

Gravadura contemporanèa en França

Novelum de la gravadura

Los talhièrs de gravadura, coma lo de Stanley William Hayter (Talhièr 17), de Joëlle Sèrva (talhièr 63), de tiratge coma lo talhièr Lacourière-Frélaut van participar al novelum de la gravadura. Philippe Mohlitz, George Ball o Érik Desmazières remeton a l'onor lo burin, Mario Avati la faiçon negra, Philippe Favier la poncha seca, e de nombroses artistas, joves e mens joves, s'interèssan a la gravadura per la varietat de las tecnicas e lors multiplas combinasons. Un mercat existís dins la gravadura en talha-doça de d'unes timbres amb los ancians escolans eissits de l'Escòla Estienne gropats dins l'associacion Art del timbre gravat.

Veire tanben la litografia

Verge als Liris en gravadura sus granit, Convent Blau, Castras març de 2005

Dins las annadas 1960, i a un autre tip de gravadura qu'a fach son aparicion en França per l'industria de l'Art funerari. Aquela gravadura venent versemblablament dels païses de l'Èst, a París i aviá dos iogoslaus e un rus.

Aquela tecnica de gravadura se realiza sus de granit negre fin, cortés coma un miralh, amb l'ajuda de ponchas a traçar al diamant. De principi, es de Marlin, de Zimbabwe, de China, existís egalament un granit negre fin venent de Suècia qu'es lo mai onerós dels granits.

Aquela gravadura a doas designacions, estant que se realiza sus de granit, es una lithogravure, la tecnica es dicha a la poncha seca.

Es una gravadura lapidària unica ont la mestresa del dessenh e de la coneissença de la matèria a gravar es obligatòria, aital coma aver una bona sensibilitat artistica. Dins los interstici d'aquela gravadura cal metre de pintura per balhar tot son esclat a aquela gravadura e que resistís als tempèris puèi qu'es realizat per l'Art funerari (Veire la Verge als Liris, çai contra, de Michel Robardet, signatura en bas a esquèrra).

Amb las tecnicas modèrnas, existís de la gravadura al sablatge, a la fraga electrica, al lasèr e dont los operators se servisson d'ordenadors, çò que tira lo costat artistic de la gravadura a man levada.

Gravadura color sus granit negre fin per Michel Robardet

Gravadura color sus granit negre fin per Michel Robardet

Al cinèma

• 2012 : Goltzius e la Companhiá del Pelican de Peter Greenaway, conta l'istòria del pintre e gravaire neerlandés Hendrik Goltzius.
• 2014 : Visita a Hokusai de Jean-Pierre Limosin. Documentari de 51 minutas produch per Arte e Zadig Produccions.
• 2023 : Hokusaï de Hajime Hashimoto

Annèxes

Bibliografia

En francés

• Maxime Préaud, Tecnicas e mots de la gravadura, BnF | Los Essencials [lira en linha]
• Séverine Lepape, Gravadura en clar-escur: Cranach, Raphaël, Rubens, (cat. exp., Louvre, 18 d'octobre de 2018-14 de genièr de 2019), París, Louvre editàvem, 2018, https://www.louvre.fr/en-ce-moment/expositions/gravure-en-clair-obscur
• Lorenza Salamon, Marta Alvarez Gonzalez e Claire Mulkai (traductor), Coma Agachar La Gravadura. Hazan 2017 (ISBN 9782754110020) .
• Claude Gondard, « los procediments de gravadura », Bulletin de la Sabix, 47 | 2010, mes en linha lo 30 de decembre de 2012, consultat lo 06 d'octobre de 2022. (lira en linha)
• Nicole Lebourg-Rigal, Cors de gravadura, prefaci de Jean Grosjean, Edicions De Vecchi, 1997-2003, 159 p. (ISBN 978-2732860664).
• Rémi Blaishon, La Gravadura sus fusta al XIX^e sègle, l'edat de la fusta de pè, París, las Edicions de l'Amator, 2001, 287 p. (ISBN 2-85917-332-3).
• Marie-Janine Solvit, La gravadura contemporanèa, Lo Temps aprivadat, 1995 (ISBN 2-283-58237-7 e 978-2-283-58237-4, OCLC 416111852)
• A. Krejča, Las Tecnicas de la gravadura, París, Gründ, 1983.
• Michel Melot, A. Griffiths, R. S. Field e André Còfa, L'Estampa, Skira, 1981.
• J. Adhémar, La Gravadura, de las originas a nòstres jorns, París, Somogy, 1979.
• André Còfa, Diccionari tecnic de l'estampa, t. A-F, G-l, M-Z, Brussèlas, 1977 (ISBN 9782903319038)
• J.-E. Bersier, La Gravadura, París, Berger-Levrault, 1976.
• Heinrich Rumpel, La Gravadura sus fusta, Genèva, Edicions de Bonvent, 1972.
• J. Lieure, L'Escòla francesa de gravadura, XVII^e sègle, París, La Renaissença del libre, sd, 1931
• A.-Mathieu Villon, Nouveau manual complèt del gravaire en clòt e en relèu sus Gallica, tòm 1, París, L. Mulo, 1924.
• A.-Mathieu Villon, Nouveau manual complèt del gravaire en clòt e en relèu sus Gallica, tòm 2, París, L. Mulo, 1924.
• Léon Rosenthal, La gravadura, París, H. Laurens, 1909, 488 p. (lira en linha)
• René Van Bastelaer, La rivalitat de la gravadura e de la fotografia e sas consequéncias : estudi del ròtle de la gravadura en talha-doça dins l'avenidor, Brussèlas, Hayez, 1902, 94 p. (OCLC 898891517).
• Vte Henri Delaborde, La Gravadura. Precís elementari de sas originas, de sos procediments e de son istòria sus Gallica, París, A. Quantin, novèla edicion, 1882.
• L. de Laborde, Istòria de la gravadura en faiçon negra sus Gallica, París, 1839.
• Diderot e d'Alembert, Enciclopèdia o Diccionari rasonat de las sciéncias, de las arts e dels mestièrs, article « Estampariá en talha-doça », 1751-1780
• Abraam Trabalha, De la faiçon de gravar a l'aiga fòrta e al burin : e de la gravadura en faiçon negra : amb la faiçon de bastir las premsas modèrnas & d'estampar en talha-doça sus Gallica, París, 1745, novèla edicion.
• Abraam Trabalha, Traicté dels manieres de gravar en talha doça sus l'airin . Pel Mejan dels Eauxs Fortes, & dels Vernix Durs & Mols. Amassa de la faiçon de n'Estampar los Pòsts, & de ne Bastir la Premsa, & autras causas concernans las dichas Arts. Per A. Bòça, Gravaire ne Talha Douce sus Gallica, París, 1645.

En anglés

• (en) Arthur Mayger Hind, A Short History of Engraving and Echting, Londres, A. Constable, 1923 (lira en linha).
• (en) « Engraving », dins Encyclopædia Metropolitana, panatòri. 5, 1845 (lira en linha), p. 780-

En italian

• (it) G. Mariani, La tecniche calcografiche di incisione diretta, Roma, 2001.

Articles connèxes

• Tecnicas de l'estampa
• Gravadura eraldica
• Gliptica

Ligams extèrns

• Notícias dins de diccionaris o enciclopèdias generalistas :

  • Britannica
  • Enciclopedia italiana
  • Gran Enciclopedia Aragonesa
  • Gran Enciclopèdia Catalana
  • Treccani
• Ressorsa relativa a la santat :
  • Medical Subject Headings
• Ressorsa relativa a las bèlas arts :
  • Grove Art Online
• Las tres familhas d'estampa sus lithographie-collection.com
• Article sus la gravadura plan documentat e didactic
• Glossari de la gravadura pel pintre-gravaire Louis-Joseph Soulas sus ljsoulas.fr
• Los procediments de gravadura L'istòria de la gravadura e las colleccions de l'Escòla Politecnica, 2010, Bulletin de la Sabix