Dialècte andalós

Un article de Wikipédia, l'enciclopèdia liura.
Page d’aide sur l’homonymie

Per l'article omonim, veire andalós.

Lengas e dialèctes parlats en Espanha cap a 1950.

L'andalós es un ensemble de varietats dialectalas del castelhan parlat en Andalosia que, segon los critèris adoptats, pòt èsser espandit a d'unas zònas del sud d'Extremadura , a una partida de la region de Murcia, a las vilas autonòmas de Ceuta, Melilla e a Gibraltar.

Istòria[modificar | modificar lo còdi]

Aquela seccion es voida, insufisentament detalhada o incomplèta. Vòstra ajuda es la benvenguda ! Coma far ?

L'andalós es un dialècte consecutiu derivat de l'espanhòl introduch pels colons pendent la reconquista de las regions meridionalas de la peninsula Iberica pel reialme de Castelha crestian sus Al Andalós. Es pas donc pas eissit dirèctament del latin[1].

Los primièrs documents atestant d'una caracterizacion d'un andalós diferenciat remontan al XVIe sègle, e abondan a partir del sègle seguent[2].

A causa de las circonstàncias particularas de la conquista del Mond Novèl, dins la quala Sevilha jogarà un ròtle preponderant, se retròba d'unes aspèctes fondamentals de la fisionomia dels parlars andaloses dins l'espanhòl parlat en America e d'autras regions de l'empèri espanhòl (sustot a las Filipinas e a las Canàrias)[3],[4].

Descripcion[modificar | modificar lo còdi]

Frontièras[modificar | modificar lo còdi]

Carta dialectala de l'andalós indicant las zònas practicant lo seseo (en verd), lo ceceo (en rog) o la distincion /s/-/θ/ (en blanc).

Nos acordam per considerar l'abséncia de distincion entre los fonèmas /s/ e /θ/ coma principal trach caracteristic de l'andalós, qu'o distinguís de varietats septentrionalas e manchoises de l'espanhòl[1],[5]. Aquel trach li es pas pasmens pas exclusiu e d'autras regions d'Espanha, sustot aquela ont l'espanhòl es pas la lenga autoctòna (Catalonha, País valencian, País basc e Galícia), practicavan tradicionalament pas la distincion[1]. Segon aquel critèri, se parla pas andalós dins una bona partida de la region, sustot dins la quasi-totalitat de las províncias de Jaén e d'Almería , la confusion essent predominanta a Granada, Huelva e Còrdo[6].

Lo tractament del fonèma unic resultant d'aquela confusion permet el meteis de definir de novèlas airas dialectalas pertinentas (veire lo paragraf seseo e ceceo)[7].

Fonetica e fonologia[modificar | modificar lo còdi]

Los autres traches comunament admés coma caracteristicas de l'andalós son lo yeísmo, l'aspiracion o la casuda de /s/ implosiu o final, lo manten de l'aspiracion de /h/ eissit de /f/ inicial latin e de faiçon generala un aflaquiment consonantic (casuda de /d/ intervocalic, casuda de finalas e simplificacion de nombroses grops interiors). Conven pasmens de remarcar qu'aqueles traches s'encontran pas de faiçon sistematica e unifòrma en andalós, e que se los tròba en revenge largament dins de nombroses dialèctes fòra peninsula (ligats per de rasons istoricas als parlars d'Andalosia) e, per un certan nombre d'entre eles, dins lo lengatge popular en Espanha (sens que i aja necessàriament dins aquel darrièr cas de rapòrt amb l'andalós)[1].

En contrapartida, l'andalós a desvolopat un sistèma vocalic mai complèx que lo de l'espanhòl estandard (mai grand nombre de gras d'apertures e preséncia de nasalas)[8],[9].

Yeísmo[modificar | modificar lo còdi]

Article detalhat : yeísmo.

Lo yeísmo es la confusion entre /j/ (semivocala palatala) e /ʎ/ (consonanta palatala liquida). Es un fenomèn largament atestat en Andalosia tre lo XVIe sègle, e generalament percebut en Espanha coma tipica de la region. Dins l'actualitat, es pr'aquò partejat per la majoritat dels dialèctes peninsulars (e mai en Castelha) e, en Andalosia, la distincion a tornat far son aparicion dins d'unas zònas de Granada e Huelva (benlèu jos influéncia portuguesa dins aquel darrièr cas) o d'autres nuclèus isolats[10],[11],[12].

L'aflaquiment articulatòri a l'origina d'aquela confusion es analòg al que se retròba dins l'articulacion de l'africada /t͡ʃ/, que tiba a se fricatiser en America e en Andalosia[13],[12].

Consonantas[modificar | modificar lo còdi]

Seseo e ceceo[modificar | modificar lo còdi]
Articles detalhats : seseo e ceceo.

Las varietats mériodionales de l'espanhòl son caracterizadas per l'abséncia de distincion entre los fonèmas /s/ e /θ/ de l'estandard peninsular. Las originas d'aquel tractament remontan a la simplificacion de las fricativas de l'espanhòl subrevenguda entre lo XVe e lo XVIIe sègle, las varietats meridionalas avent aplicat una etapa simplificatrice suplementària[14],[15].

La realizacion del fonèma unic resultant d'aquela confusion permet a son torn de diferenciar diferents grops de variantas. En andalós e dins los dialèctes de transicion atenents, desboca sus dos grands tips de realizacions[16] : un /s/ coronal (seseo) e un /s/ (o /θ/) laminal (ceceo)[pas clar] ; fòra andalós, dins los régiones peninsulars practicant pas la distincion, lo /s/ es articulat mai endarrièr dins la boca (apico-alveolara), coma en Castelha e dins las autras zònas practicant la distincion, e mai en Andalosia[7],[17],[18].

En general, lo ceceo produtz pas una interdentale (coma /θ/ en castelhan estandard e coma o pòt suggerir son nom) : la lenga adòpta una posicion convèxa e la frication es producha per un raprochament de la partida frontala de la lenga, de la zòna prédorsale e apicala contra las incisivas superioras. Lo seseo es articulat leugièrament mai endarrièr, amb la lenga planièra e solament per la zòna prédorsale[6].

Lo ceceo es netament predominant en Andalosia. Es parlat dins[19],[6] :

Lo ceceo es practicament circonscrich a Andalosia. Fòra de la region, s'o retròba dins lo canton sud-èst de la region de Murcia (a l'entorn de Carthagène) e al nòrd-oèst de la província de Badajoz[17]. Dins las zònas ceceantes, los locutors avent un nivèl d'instruccion naut tiban a abandonar lo trach, al profièch del seseo o de la distincion[20]. La vila de Sevilha es una enclava ont predomina largament lo seseo, dins totas las classas socialas, al mièg d'una província ceceante[20],[15].

Per lor part las zònas de seseo se limitan a las regions montanhosas, intermediàrias amb las zònas de distincion[21].

Aspiracion de /s/[modificar | modificar lo còdi]

L'aspiracion de /s/ en posicion finala o implosiva es una caracteristica que se retròba en tota Andalosia, mas egalament a Murcia, Albacete, aital coma parcialament a Alacant, dins las regions centralas d'Extremadura e quitament dins lo lengatge popular madrilenc. /θ/ subte un tractament identic dins las zònas practicant la distincion[22].

En andalós, aquela aspiracion es acompanhada d'una obertura de la vocala anteriora, çò qu'entraina una complèxa reorganizacion del sistèma vocalic de la lenga (veire #Una mai granda riquesa vocalica)[22]. Tiba a son torn a desaparéisser. Dins aquel cas, se distinguís los sosdialèctes occidental e oriental, las vocalas retròban lor valor originala (e de nombroses plurals venon alara indiscernibles dels singulars correspondents) dins lo primièr cas, mentre que dins lo segond las novèlas distincions introduchas dins lo sistèma vocalic son conservadas, e pòrtan alara solas la traça morfologica del plural[23].

L'ancianetat d'aquel trach es debatuda. D'unes dont Rafael Lapesa suggerisson que son extension remontariá al XIXe sègle solament, mas de las traças explicitas d'aspiracion son documentadas tre los XVe e XVIe sègles[24],[25].

Aspiracion de /h/[modificar | modificar lo còdi]

L'aspiracion de /h/ eissit de la lénition de /f/ inicial latin es un autre trach considerat coma tipic de l'andalós (s'o tròba egalament dins los creòls espanhòls de las Filipinas). Pasmens, s'es plan implantat dins las regions occidentalas o centralas (Malaga, Còrdo, Sevilha, Cadiç e Huelva), lo fenomèn es mai difús geograficament e mens sistematic dins la rèsta d'Andalosia[26],[27].

La consonanta aspirada resultanta, realizada dins una larja gamma de velaras, es sovent confonduda amb l'allofòn local de /x/ (mas diferenta del /s/ aspirat)[26],[28].

Tractament de /b/[modificar | modificar lo còdi]

En posicion iniciala absoluda, /b/ (graphié b o v) es oclusiu bilabial, coma en castelhan estandard. Dins d'autras posicions, se tròba esporadicament, de còps de faiçon esitanta en çò d'un meteis locutor, una articulacion fricativa bilabiala o labiodentale[29].

Casuda de consonantas[modificar | modificar lo còdi]

En posicion intervocalica, la casuda de /-d-/ es sistematica[30]. D'autras consonantas son egalament diversement afectadas entre vocalas, sustot /-g-/, /-ɾ-/ e /-b-/[31],[32].

De faiçon generala, s'obsèrva un aflaquiment de las finalas e implosivas : aspiracion o casuda de /-s/, casuda completa de /-d/ (que reapareis de còps dins d'unes plurals), velarizacion de /-n/ en /-ŋ/ quitament casuda après nasalizacion de la vocala anteriora, confusion entre /-l/ e /-ɾ/[33].

Alteracion de grops consonantics[modificar | modificar lo còdi]

Lo /ʎ/ inicial castelhan eissit dels grops inicials latins /pl-/, /fl-/ e /kl-/ subte lo meteis tractament que dins lo cas general (veire #Yeísmo). Dins d'unes tèrmes isolats pasmens, /pl-/, /fl-/, /kl-/ > /l/. Dins d'unas zònas, probablament a causa d'una influéncia leonesa e galaïco-portuguesa, /pl-/, /fl-/, /kl-/ > /pɾ/, /fɾ/, /kɾ/[34].

S'obsèrva en andalós una simplificacion dels grops interiors /-gn-/ > /-n-/ ('digno' ['dinosaure]) e /-ct-/ > /-t-/ o > /-it-/[35].

Confusions dintra /ɾ/ e /l/[modificar | modificar lo còdi]

En posicion implosiva e finala, s'obsèrva, en tota Andalosia levat de faiçon plan localizada dins d'unes ponches a l'extrèm nòrd de la region, una tendéncia a la confusion entre /l/ (consonanta espiranta laterala alveolara voisée) e /ɾ/ (consonanta batuda alveolara voisée), en particular al près dels locutors pauc ascienciats[36]. Dins de nombroses cases, es pas possible d'establir de règla particulara regissent la realizacion e s'obsèrva de confusions al nivèl individual[37]. Aquel fenomèn relèva de la tendéncia a l'aflaquiment articulatòri sus las consonantas finalas, que s'obsèrva de faiçon generala dins la lenga espanhòla, sustot literària, mas que s'exprimís de faiçon particularament intensa en andalós[38],[39].

Se tròba de traças d'aquela confusion dins la lenga anciana e classica, aital coma en mossarab[40].

Otra en Andalosia, se retròba aquela tendéncia en murcian, en estrémègne e a las Filipinas. Dins la rèsta d'Espanha, es pauc present e es considerat coma un vulgarisme.

Vocalas[modificar | modificar lo còdi]

Una mai granda riquesa vocalica[modificar | modificar lo còdi]

L'andalós, e sustot las varietats orientalas, se caracterizan per una riquesa granda del sistèma vocalic, contrastant de cap al regim estricte e barrat de l'espanhòl septentrional, compausat de 5 vocalas : /a/, /e/, /i/, /o/, /u/[8].

Aquel trach es en particular motivat per la casuda de /s/ final, indicador del plural. Per compensar la pèrda d'aquela informacion sintaxica de primièr òrdre, l'andalós a reportat l'oposicion singular / plural en una oposicion vocala barrada / vocala dobèrta. La casuda d'autras finalas s'acompanha egalament sovent d'un fenomèn analòg. Dins aquel sistèma novèl, cada vocala se desdobla potencialament en doas articulacions e se descompta atal d'8 a 10 vocalas, per 4 a 5 gras d'aperture. Lo cambiament afècta pas solament la vocala finala, mas egalament la vocala tonica, quitament totas las del mot quand son a l'origina identica, amb d'importantas repercussions d'amassa sus la fisionomia prosodica dels parlars andaloses[8],[41],[42].

En Andalosia orientala (províncias de Granada, Jaén, Almería e sud de Còrdo), aquel fenomèn es plan implantat dins totas las classas socialas[43]. Apareis egalament dins d'autras zònas de la region, mas de faiçon mens afirmada e socialament marcada negativament.

Nasalizacion[modificar | modificar lo còdi]

L'andalós, coma l'espanhòl parlat a Chile o a Cuba, se distinguís de l'espanhòl general per un important timbre nasal. En posicion finala, /n/ es sovent velarizat en /ŋ/, e dins de nombroses cases casuda, après nasalizacion de la vocala anteriora. Se tròba egalament una tendéncia a la nasalizacion dins las sillabas inclusent una aspiracion (de /h-/, /-s/ o /x/) o davant /t͡ʃ/[44].

La nasalizacion tiba quitament a aquerir una valor fonologica dins la conjugason andalosa, en remplaçament del morfèma /-n/ de tresena persona del plural[35],[45].

Lexic[modificar | modificar lo còdi]

Lo lexic andalós se caracteriza per la persisténcia d'arcaïsmes e de nombroses arabismes[34],[46].

Morphosyntaxe[modificar | modificar lo còdi]

Dins d'unes vèrbs dels segond e tresen grops, se consèrva lo /-b-/ latin dins las terminasons de l'imperfach[47].

En Andalosia occidentala, coma dins d'unas regions d'America, lo pronom subjècte de segonda persona del plural vosotros es remplaçat per ustedes (pronom d'adreça de cortesiá plurala en espanhòl peninsular general). Aquel cambiament es a l'origina d'una confusion dins l'utilizacion dels paradigmas de conjugason e dels pronoms personals[48].

Se remarca egalament una tendéncia a la pèrda de las formas del mòde subjontiu al profièch de l'indicatiu [49].

Estatut[modificar | modificar lo còdi]

L'andalós es plan largament considerat coma un ensemble (relativament eterogenèu) de modalitats del castelhan. A fach l'objècte de nombroses estudis e publicacions[1].

Per de rasons politicas e istoricas pasmens, d'unas personas[Que ?] considèran que l'andalós es pas un dialècte del castelhan mas una lenga neta. La "Sociedad parèt el Estudio del Andaluz" a atal desvolopat una grafia normalizada neta per l'andalós.

De ponch de vista legal e institucional, lo dialècte andalós es definit coma "Modalitat lingüistica andalosa" per l'estatut d'autonomia d'Andalosia de 2007 e per l'organisme responsable de l'educacion dins la comunautat autonòma d'Andalosia (la "Consejería d'Educación i Ciencia de la Junta d'Andalucía"). L'estatut aficha demest los « objectius basics » de la comunautat autonòma « la defensa, la promocion, l'estudi e lo prestigi » d'aquesta « dins totas sas varietats »[50] ; existís pas pasmens cap d'organ institucional oficial per o regular.

Nòtas e referéncias[modificar | modificar lo còdi]

  1. ↑ a b c d e e Zamora Vicente 1967, p. 287
  2. ↑ e Zamora Vicente 1967, p. 304-305
  3. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 309
  4. ↑ (ès) Rafael Lapesa, « Sòbri el ceceo i seseo andaluz » dins Estructuralismo e Historia: Miscelánea Homenaje a André Martinet, I, La Laguna, 1957, p. 94
  5. ↑ (ès) Tomás Navarro Tomás e Lorenzo Rodríguez-Castellano, La frontera del andaluz, Revista de Filología Española n° XX, 1933, p. 225 e seguentas.
  6. ↑ a b e c Zamora Vicente 1967, p. 300-301
  7. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 288
  8. ↑ a b e c Zamora Vicente 1967, p. 290
  9. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 323
  10. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 74
  11. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 309-312
  12. ↑ a e b Alvar 1977, p. 7
  13. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 312-313
  14. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 303-304
  15. ↑ a e b Alvar 1977, p. 6
  16. ↑ L'articulacion del /s/ andalós es plan diversificada, e a fach l'objècte de nombroses estudis. Alvar (1977, p. 6-7) distinguís 4 grandas classas de realizacions de /s/ en Andalosia seseante.
  17. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 289
  18. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 299
  19. ↑ (ès) Pilar García Moton, El Atlàs lingüístico i etnográfico d'Andalucía. Hombres i mujers. Campo i ciudad, Instituto de Filología (CSIC).
  20. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 308
  21. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 301
  22. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 319-320
  23. ↑ e Zamora Vicente 1967, p. 4-5
  24. ↑ (ès) Rafael Lapesa, el andaluz i el español d'América, Madrid, 1964, p. 180
  25. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 321
  26. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 296-299
  27. ↑ Alvar 1977, p. 8
  28. ↑ Alvar 1977, p. 8-11
  29. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 322
  30. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 316-317
  31. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 317-318
  32. ↑ Alvar 1977, p. 19-20
  33. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 318-319
  34. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 325
  35. ↑ a e b Zamora Vicente 1967, p. 324
  36. ↑ Alvar 1977, p. 33
  37. ↑ e Zamora Vicente 1967, p. 313-314
  38. ↑ e Zamora Vicente 1967, p. 315
  39. ↑ Alvar 1977, p. 23
  40. ↑ e Zamora Vicente 1967, p. 315-316
  41. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 292-295
  42. ↑ Alvar 1977, p. 2-4
  43. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 294
  44. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 323-324
  45. ↑ Alvar 1977, p. 25-26
  46. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 327
  47. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 331
  48. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 329
  49. ↑ Zamora Vicente 1967, p. 330
  50. ↑ (ès) Ley Orgánica 2/2007, de 19 de marzo, de reformèt del Estatuto d'Autonomía parèt Andalucía, Art. 10.3

Annèxes[modificar | modificar lo còdi]

Bibliografia[modificar | modificar lo còdi]

Articles connèxes[modificar | modificar lo còdi]

Ligams extèrns[modificar | modificar lo còdi]

Aquel document proven de « https://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=dialecte_andalou&oldid=212583582 ».